¿Per què les persones adolescents i joves s’autolesionen? Factors de manteniment de la conducta autolesiva

Un 27.6% dels adolescents europeus refereixen que s’han autoinfligit mal de manera intencionada almenys alguna vegada a la seva vida (Brunner et al., 2014).

Però, per què un cop comencen a autolesionar-se tendeixen a mantenir aquesta conducta? Hi ha quatre aspectes que cal tenir en compte per explicar per què una persona adolescent té dificultats per deixar d'autolesionar-se.

1. El reforç negatiu. L’adolescent pot haver après que aquesta conducta és una manera eficaç a curt termini d'evitar emocions negatives (ansietat, tristesa, culpa, ràbia, desesperança, etc.), que li provoquen un gran malestar psicològic, o d'aconseguir una regulació emocional aparentment eficaç en els moments en què aquestes emocions apareixen. En aquest cas, l'objectiu de l'autolesió és evitar o desconnectar d'allò que li genera un dolor emocional intens, focalitzant l'atenció en el mal corporal i no en aquells aspectes de la seva persona que li generen patiment.
2. El reforç positiu social. L'adolescent pot haver après que quan realitza aquesta conducta obté un nivell d'atenció social o de reforç social per part del grup d'iguals o de les persones adultes molt més gran i immediat que el que obté amb altres conductes adaptades o quan no s'autolesiona. Dit d'una altra manera, sent que aquesta conducta produeix canvis socials percebuts com a positius per ell (per exemple, percep que obté més mostres d'afecte, de suport i d'acceptació grupal des que s'autolesiona).
3. L’elicitació de canvis ambientals. L'adolescent pot haver après que quan dur a terme aquesta conducta es produeixen canvis en el seu entorn que li són favorables per sentir-se bé i que són del seu grat. El reforç aconseguit amb l'autolesió, en aquest cas, no és l'atenció social per part dels altres, sinó beneficis secundaris reactius per part de l'entorn (per exemple, des que s'autolesiona, les persones adultes decideixen que no ha de continuar afrontant exigències pròpies de la seva edat, com anar a l'institut i fer exàmens, o queda eximida d'assumir responsabilitats).
4. La construcció de la identitat. L'adolescent pot trobar en aquesta conducta una forma d'identitat i sentit de pertinença grupal. En aquest cas, amb aquesta conducta transmet un ideari de vida o s'identifica amb subcultures urbanes (per exemple, la subcultura emo); o expressa discursos filosòfics, emocionals, que transmeten una visió tràgica de l'existència humana. En aquest cas, l'autolesió se sol realitzar en un context grupal i és reforçada socialment per la resta de les persones que participen d'aquesta forma d'identitat.