Conducta autolesiva
L'autolesió no suïcida (ANS) es defineix com la destrucció directa i deliberada del propi teixit corporal sense intenció letal. Després de dècades en què hi ha hagut un augment progressiu de la incidència de les autolesions no suïcides entre persones adolescents i adultes joves, i d’un interès científic creixent sobre aquest tema, el trastorn ha estat inclòs en la cinquena edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), com un problema que requereix atenció clínica quan compleix els criteris de gravetat establerts.
Així i tot, aquestes conductes no sempre es produeixen en el context d’un trastorn mental, i no sempre requereixen atenció clínica, ja que cada cop més s’observa en la població general i, en molts casos, es pot intervenir des d’un àmbit no especialitzat en salut mental. De fet, en les darreres dècades, hi ha hagut un augment de les autolesions en nois i noies sense cap diagnòstic en salut mental, com una manera d’expressar el seu malestar.
A continuació, repassarem les diferències entre les autolesions esporàdiques i el trastorn de conductes autolesives; els senyals d’alarma; els factors desencadenants, de manteniment i protectors; i les estratègies que cal seguir quan es produeixen: quan i a qui podem demanar ajuda.
