Què ens pot ajudar a sentir-nos més bé quan tenim depressió?

Han variat amb el pas del temps. Els primers anys, si descansava bé i feia esport quatre o cinc vegades a la setmana (futbol, pàdel, córrer...) ja en tenia prou. Però quan l'estrès va augmentar, em va anar genial sortir a la muntanya, i també em va anar molt bé començar amb les classes de ioga.

Quan les crisis van ser més intenses, com que vivia al camp amb els meus pares, quan em trobava bé, sortia a treballar la terra. En aquesta època em vaig adonar que alguns videojocs aconseguien tallar els pensaments recurrents. També em vaig posar estudiar els nivells 1 i 2  d'entrenador de futbol i vaig col·laborar amb un club modest. Més tard, me'n vaig anar a viure sol al camp, i vaig començar a treballar les oliveres, els ametllers, les figueres, els tarongers, i un petit jardí. També vaig fer classes de guitarra elèctrica i vaig formar part d'un grup de covers. Em van oferir un gos, que ha estat la meva gran companyia fins ara. He sortit a caminar molt amb amics, també he gaudit d'estar-me a casa, del bon menjar i de les boniques escapades a petits pobles rurals.

Els meus pilars actuals per suportar millor el trastorn són poder formar part del Centre de rehabilitació i integració social (CRIS) de la meva localitat, amb tots els serveis que m'ofereix, inclòs el ioga; estar al centre excursionista i, sobretot, la meditació (tant grupal com en solitari) i la teràpia de biodescodificació.

Buscar-me algun compromís, però que tingui alguna cosa que m'agradi molt, per exemple, assajar amb el grup de música o quedar els diumenges per caminar amb el centre excursionista.

També em funcionen els petits premis, com ara menjar una cosa dolça o jugar una mica més de temps a un joc, si he fet l'esforç de socialitzar encara que no en tingui ganes.

El fet de poder anar al CRIS i  portar un horari també m'ha ajudat  a  sortir de casa

L'alimentació és fonamental, i influeix moltíssim en el nivell d'energia que tenim, i, evidentment, si tenim menys energia, és més probable que un esdeveniment extern ens afecti, fins i tot que ens provoqui una crisi.

Al final, no es tracta de fer dieta, es tracta d'un canvi radical en la manera d'alimentar-se. Cal entendre que uns certs aliments provoquen la inflamació del cervell, i l'eliminació d'aquests aliments en la nostra dieta ens reportarà beneficis a curt termini. En  el meu cas, intento eliminar els productes que continguin glútens, reduir els hidrats de carboni i sucres, i substituir-los per proteïnes.

Constantment, sempre tenim l'ego preparat per desmuntar tot allò que hem treballat en nosaltres durant molt de temps, i moltes vegades aconsegueix que ens comportem de manera perjudicial per als nostres interessos. Però tot passa inconscientment.

Porto més de vint anys amb diferents teràpies, especialment psicoanàlisi, i ara amb teràpia cognitiva-conductual i biodecodificació, en les quals treballo perquè la meva conducta (influenciada per l'ego) vagi al meu favor. El que veus clarament és que moltes vegades nosaltres hem estat piròmans en comptes de bombers.

Alguns petits trucs que a mi m'han funcionat són escoltar fins al final el que l'altra persona hagi de dir; no jutjar, criticar ni aconsellar; explicar l'experiència la teva experiència pot ajudar, però és l'altra persona la que decideix agafar o no l'ajuda; i, finalment, el que més m'està ajudant és deixar que tot flueixi, el que és per a mi vindrà i el que no, passarà de llarg.

Cada dia soc més ordenat a l'hora de seguir el tractament, i això m'ha reportat millores en la qualitat de vida, com poder conduir, fer esport i millorar la qualitat del descans.

He tingut èpoques que no ha estat així, i les conseqüències han estat diverses, com ara marejos, visió borrosa, visió doble, baixades de tensió, calfreds, ansietat, atacs de pànic, etc., amb tot el que representa per a la qualitat de vida.

És importantíssim seguir les indicacions del professionals de la salut, com també ho és que siguem capaços de transmetre'ls tot el que ens està passant, perquè puguin ajustar la medicació tan bé com sigui possible; és igual d'important que, una vegada que hagi passat la fase depressiva, replantegem amb els professionals la retirada pautada de la medicació, perquè si la mantenim i ve una altra crisi, ens l'hauran d'augmentar.

Sí, moltes. El més dolorós és l'autoestigma, que provoca que no acceptis la teva situació, i retarda i agreuja el tractament del trastorn.

L'estigma que més et condiciona la vida és el que es produeix en l'àmbit laboral, des d'acomiadaments improcedents estant de baixa, fins a la no incorporació a una empresa perquè han demanat informes a l'anterior, passant per estar quatre anys treballant com a enginyer, però amb contracte d'administratiu en un parell d'ETT, per exemple. Tot això amb la por al cos pensant com reaccionaran si tinc una crisi. L'únic període de pau laboral que vaig tenir va ser treballant d'autònom.

En els amics i les parelles també ho he notat; hi ha molta gent que ha sortit de la meva vida perquè no ho entenien o no ho acceptaven, i les persones que han entrat ha estat per sumar. Un cop més, el que hagi de ser per a mi, romandrà, i el que no, marxarà. Es podria aplicar la frase «A l'enemic que fuig, pont de plata», no vull dir que hi hagi enemics, però sí estigma i, sobretot, molta falta d'informació.