Teleteràpia per a trastorns alimentaris

La crisi de la COVID-19 ha tingut un impacte molt significatiu en les persones amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA). Entre les principals causes de l’efecte negatiu de la pandèmia hi trobem la incertesa, el canvi de rutines, l’aïllament social, l’augment de l’ús de les xarxes socials, la impossibilitat de fer exercici físic fora de casa i la interrupció dels tractaments presencials o la substitució per tractaments telemàtics.

L’ús de la teleteràpia en salut mental i, més concretament, per als TCA és una realitat des de fa més d’una dècada. Ara bé, no ha estat fins ara, amb la crisi de la COVID-19 i el confinament domiciliari, que els centres de tractament han desenvolupat noves maneres de treballar per poder continuar oferint bona part dels tractaments en format telemàtic, una transició que han hagut de fer amb molt poc temps.

Aquest canvi ha implicat un gran esforç d’adaptació per part dels professionals sanitaris, però també de les persones afectades i les seves famílies.

El telèfon, el correu electrònic, les videoconferències i les aplicacions mòbils (mHealth) han estat els mitjans tecnològics més utilitzats per garantir la continuïtat dels tractaments, tant individuals com grupals. Les trobades grupals, tan importants en el tractament dels TCA, també s’han pogut dur a terme de manera segura a través de plataformes com ara Zoom, Google Meets o Microsoft Teams.

Un aspecte de gran rellevància, tant per als professionals com per a les famílies, és que tots els actes terapèutics realitzats a través de videoconferència han d’oferir les màximes garanties de seguretat i confidencialitat, les mateixes que una visita presencial. Per aquest motiu, abans de connectar-se, cal signar un consentiment informat sobre les condicions de confidencialitat de la videoconferència.

Recomanacions per a l’ús de la teleteràpia en el tractament dels TCA:

• Seguir la mateixa estructura que a les sessions en format presencial.
• Mantenir la motivació i la confiança en el canal telemàtic, no veure-ho com un tractament de segona elecció.
• Oferir al terapeuta un feedback fluid sobre les expectatives i l’adaptació a les sessions telemàtiques.
• Identificar-se amb el nom complet a les videoconferències grupals (utilitzant aquesta funció al dispositiu electrònic) per facilitar la interacció entre els participants.
• Evitar les distraccions durant la videoconferència (mòbil, sorolls externs).
• Fer proves abans de la videoconferència (connectivitat, col·locació i funcionament de la càmera, prova de so).
• Disposar d’un mètode alternatiu de comunicació, com ara el telèfon, per continuar la visita si falla la connexió a Internet.
• Garantir la privacitat de la sessió telemàtica.  Pot ser útil fer servir auriculars o, en el cas dels menors, estar sols en una habitació per garantir-ne la intimitat.
• Utilitzar la funció que ofereixen algunes plataformes de limitar l’accés a la sessió fins que l’amfitrió autoritzi l’entrada. Aquesta opció és útil, per exemple, en el cas de pares separats per garantir la confidencialitat en una part de la visita.
• En el cas de les sessions grupals, cal avisar de la necessitat de tenir els micròfons apagats quan no es participi i també de la prohibició d’enregistrar o fer captures de pantalla mentre es duu a terme la sessió.
• Pot ser pràctic fer servir el requadre de diàleg (“xat”) del dispositiu electrònic per comentar alguna cosa al grup sense interrompre o utilitzar opcions com ara l’emoticona d’aixecar la mà, que solen tenir plataformes com Zoom.
• Si és necessari fer un control de pes i volem objectivar-lo, pot ser útil fer una foto o un petit vídeo per ensenyar-lo al terapeuta o, si es considera pertinent, el poden fer els familiars i ser ells qui el facin arribar al professional de referència.
• Si la persona afectada se sent incòmoda veient la seva imatge durant la videoconferència, es pot autoritzar que tingui la càmera apagada i progressivament augmentar el temps d’exposició perquè l’angoixa vagi disminuint (teràpia d’exposició).
• Utilitzar recursos telemàtics com ara el Portal del Pacient o el correu electrònic per a l’intercanvi del material escrit generat durant la teleteràpia. A les videoconferències també es pot fer servir l’opció de compartir pantalla per revisar tasques entre les sessions.

Després d’aquesta experiència, hi ha consens entre els professionals i els usuaris sobre els beneficis de la teleteràpia durant la crisi sanitària de la COVID-19, sobretot durant el confinament domiciliari.

 No obstant això, un cop aixecades les restriccions de moviment més dures, molts centres de tractament han continuat oferint la teleteràpia pels avantatges que ofereix en termes d’accessibilitat, ja que moltes persones afectades i famílies no podrien utilitzar aquests serveis si no fos per aquest canal.

Malgrat els beneficis que hem exposat, els professionals no hem d’oblidar la necessitat de continuar oferint tractaments presencials.

Es recomana prioritzar l’assistència presencial a les primeres visites, en casos greus de TCA que requereixin un control somàtic estret (principalment en l’anorèxia nerviosa), quan la persona afectada presenta idees de mort o conductes suïcides o quan el tractament telemàtic no és eficaç en un temps determinat. En tots aquests casos hem de pensar sempre en el tractament presencial com a primera opció.

Posteriorment, un cop s’ha establert el vincle terapèutic, l’ús combinat de la teràpia presencial i telemàtica pot ser un bon recurs.

Foto de wayhomestudio - www.freepik.es