Noves oportunitats de relació entre professionals i usuaris de salut mental

La pandèmia de la COVID-19 va propiciar que haguéssim de canviar, de manera sobtada, àgil i mirant de prendre les decisions més encertades sota molta pressió, la nostra forma d’entendre l’assistència en salut mental.

Com a norma general, els equips i els estocs de material de les entitats que es dediquen monogràficament a la salut mental no estan dissenyats ni preparats inicialment per fer front a situacions com les viscudes. Va ser clau mirar de proveir-se de material de protecció individual per tal de protegir i protegir-se. Les institucions que es van saber avançar al que vindria van guanyar un temps molt valuós.

Tampoc no hi va haver temps de dissenyar l’adaptació a la nova modalitat d’assistència, de relació, en els entorns hospitalitzats. El fet d’equipar els professionals i els usuaris amb mascaretes, d’haver de mantenir distàncies de seguretat i d’adoptar altres mesures higienicosanitàries podia fer canviar, tal com pensàvem alguns, el nostre marc de relació entre professionals i usuaris. Aquests darrers, com tantes altres vegades, ens van regalar nous exemples del que significa ser resilient: ingressats, doblement confinats, sense poder rebre visites ni fer sortides… han col·laborat en tots els dispositius, braç a braç amb els professionals, per tenir cura dels entorns i de la pròpia salut. Aquesta és possiblement una de les principals lectures en positiu que en podem extreure, des de les unitats de salut mental hospitalàries.

Què és el que ha vingut per quedar-se? Què ha resultat útil? Tothom o molta gent, després d’aquesta pregunta, hem connectat amb la teleassistència, que ens ha permès mantenir gran part de l’activitat assistencial ambulatòria. La majoria dels professionals i dels usuaris de la xarxa assistencial han valorat positivament aquesta manera de relacionar-se. Si ho centrem en els moments viscuts, en què sovint ha estat l’única opció per mantenir el vincle terapèutic, hi ha unanimitat a considerar que les eines de les quals es disposa han demostrat ser molt efectives i han solucionat amb certes garanties la impossibilitat de la visita presencial.

L’escenari continua sent incert i és difícil fer hipòtesis sobre el que passarà els propers mesos, quan arribin la tardor i l’hivern, sobretot després d’haver constatat que l’estiu no ens ha ofert del tot aquella treva que tant esperàvem.

Des del mes de juny s’ha recuperat gran part de l’activitat presencial de manera progressiva, sabem funcionar millor amb les mesures higièniques. Què hem de fer ara amb la part de la teleassistència? De cara al futur s’intueix, a parer meu, que caldrà arribar a nous pactes entre professionals i usuaris en què previsiblement els primers no actuarem des del nostre paternalisme proteccionista històric i els segons també permetran ser assessorats ocasionalment. M’explico i em qüestiono: les persones que han agraït aquesta manera de ser visitades, podran triar que les continuem atenent per via telemàtica? Qui decidirà finalment com s’ofereix l’assistència: els professionals o els usuaris? En situacions de crisi, acceptaran les persones resistents a la visita presencial que aquesta última sigui la millor manera de rebre tractament ambulatori?

Si la teleassistència ha demostrat la seva efectivitat (cal recordar que durant el període de confinament més estricte no es va detectar un augment de visites en els dispositius d’urgències psiquiàtriques, indicador clau que demostra que es va poder garantir l’assistència d’aquesta manera emergent en pràcticament tots els territoris), cal esperar que serem capaços de crear sistemes híbrids que permetin l’atenció presencial o telemàtica en funció del cas, tot respectant la voluntat dels usuaris i la seva situació personal i de salut.

La tecnologia, a la qual hem d’agrair un cop més la seva existència durant aquests mesos, ens enfrontarà amb dilemes ètics importants que poden marcar la tendència que seguirà la salut mental en un futur proper. Serà important que tots els agents implicats, associacions científiques, persones amb experiència pròpia i les seves famílies, defineixin els nous marcs de relació que es poden derivar de tot el que hem viscut.