www.som360.org/ca
Blog

L’abordatge social en adolescents amb un primer episodi psicòtic

Com acompanyar la persona atesa i el seu entorn en cada moment
Agustí Bonifacio

Agustí Bonifacio Guillén

Treballador social especialitzat en salut mental infantojuvenil. Unitat d'identitat de gènere
Hospital Sant Joan de Déu Barcelona
Grup d'habilitats socials

Si bé el percentatge de persones que són ateses a la xarxa de salut mental infantojuvenil amb diagnòstic de psicosi no és tan elevat respecte a altres trastorns, la importància d’un bon maneig del tractament farmacològic i psicològic i l’impacte del trastorn en la persona i l’entorn proper fan que sigui imprescindible una intervenció interdisciplinària des de la primera detecció, amb la inclusió d’un abordatge des de treball social.

L’objectiu de l’abordatge social ha de ser sempre promoure l’autonomia i la socialització de la persona atesa, així com disminuir les conductes de risc i els reingressos. L’acompanyament i atenció social als adolescents amb aquest diagnòstic i al seu entorn es pot donar en qualsevol moment del procés: urgències, hospitalització d’aguts, hospital de dia o consultes ambulatòries. Tanmateix, sovint aquesta intervenció s’inicia a la planta d’aguts.

Davant la confirmació d’un quadre psicòtic, cal valorar les capacitats i l’estat de la família o de l’entorn (en cas de persones tutelades per l’Administració), tenint present que implicarà un tractament de mitjana o llarga durada, la necessitat de cuidar els hàbits més importants (horaris estructurats, la presa de la medicació, hores de son i evitar el consum de tòxics, entre d’altres) i possibles adaptacions de les activitats de la vida diària. 

En un primer moment, el més important és oferir confort a la família i acompanyar-la en l’assimilació de la situació, la comprensió del diagnòstic i el possible dol

Per a les accions de confort, per calibrar les capacitats de comprensió familiar i per oferir pautes per al maneig posterior es poden dur a terme entrevistes conjuntes amb altres professionals, com les infermeres, o amb altres serveis. Cal tenir present sempre el tempo necessari de cada persona i família (o del centre residencial d’acció educativa, en el cas de menors tutelats) per a l’elaboració de la informació. Si és necessari, també es pot sol·licitar la intervenció de mediació intercultural.

Retornar a la comunitat després d’un episodi psicòtic

En la majoria de situacions, el pas per l’hospital de dia permet fer un seguiment del retorn de la persona a la comunitat i afavorir una recuperació gradual d’hàbits ­—també escolars—, per evitar tendències a l’aïllament quan estiguin presents els símptomes negatius. Des de treball social es pot col·laborar en la cerca dels dispositius sociosanitaris més indicats en cada cas i s’aborden les possibles dificultats que pugui tenir la persona per accedir-hi: buscar els transports més adients, definir la figura de l’acompanyant, pal·liar despeses econòmiques extraordinàries, etc.

En algunes situacions, els joves poden explicar-nos que senten vergonya de les conductes delirants que hagin pogut tenir davant de les amistats o de companys i companyes de l’escola abans de l’ingrés. Si és així, cal abordar-ho i treballar les habilitats socials i les estratègies d’afrontament i resolució abans de retornar a l'institut o a l’escola. D’altres vegades, la recuperació d’activitats formatives o laborals pot veure’s alterada per la vivència d’alteracions de les capacitats de memòria, comprensió, alentiment o rendiment. Si es detecta, des de treball social, conjuntament amb amb el professorat de l'aula hospitalària i els equips tècnics d'ensenyament i d'ocupació del territori, es pot plantejar un abordatge i adaptació específics en cada cas.

Adolescentes saliendo del instituto

Com acompanyar l'alumnat amb trastorn psicòtic

Quan l’adolescent hagi pres consciència suficient, és important treballar de manera directa la recuperació d’un projecte vital saludable immediat:

  • Recuperació d’amistats.
  • Reducció de conductes de risc (tòxics, especialment) i manteniment de tractament farmacològic.
  • Vinculació a recursos ocupacionals que fomentin benestar
    • Lleure i esport (ordinari o adaptat).
    • Voluntariat (en alguns casos i moments).
    • Ensenyament (IES, PFI, Cicles, Segones Oportunitats, ordinaris amb adaptació o recursos adaptats, etc.).
    • Prelaboral o laboral (tant normalitzat com adaptat).

El retorn a la comunitat, un cop superat el moment agut, pot comportar una tendència a l’aïllament, o bé una baixada de guàrdia i consum de tòxics. Per això, és habitual que algunes famílies, per tal de disposar de més suport i disponibilitat, plantegin la possibilitat d’obtenir un certificat de discapacitat o un subsidi per tenir cura de menors amb malalties greus (CUME). En aquest cas, cal abordar el tema de manera molt personalitzada i individualitzada, implicant sempre la persona afectada i recordant que es tracta d’un certificat íntim i revisable. A més, cal recordar al jove i al seu entorn que l’objectiu sempre és la recuperació funcional (cosa que es produeix en la majoria de situacions). El mateix es pot aplicar a la Llei de la Dependència.

Ariadna Creus i Àngel García. Banc d'Imatges Infermeres.

Si has de tenir cura del teu fill pots demanar una reducció de jornada remunerada

Per al maneig familiar, es poden realitzar entrevistes individuals, familiars i grupals, així com posar-los en contacte amb «famílies expertes» que han gestionat amb èxit una situació similar, i que podem trobar a les associacions de familiars de persones amb trastorns mentals. En cas de recaiguda, cal plantejar sempre que no és un fracàs sinó un episodi possible dins la recuperació funcional i el procés de presa de consciència.

Treballar les habilitats socials en grup

Un cop superat el moment més agut de la malaltia, i quan la persona i el seu entorn han pres consciència del diagnòstic, es poden dur a terme grups d’habilitats socials. Aquests grups són una eina útil per a abordar aspectes quotidians i poden ser conduïts amb el suport dels equips docents de l'aula hospitalària, d’infermeria, de psicologia o de psiquiatria..

Si bé amb les famílies el format pot ser més estandarditzat, amb suports visuals, dubtes i debats, amb els adolescents la resposta acostuma a ser més bona a través de rol play o de la participació d'una persona amb experiència pròpia en salut mental.

Alguns dels temes que acostumen a plantejar les famílies en les sessions grupals són:

  • Què es propi del tratorn i què de l’adolescència.
  • Com activar l’adolescent perquè surti.
  • Com evitar que consumeixi tòxics.
  • Com no convertir-se en policia o servent.
  • Sortides formatives.
  • Sortides ocupacionals.
  • La CUME, la dependència, la discapacitat.
  • Com fer que prengui el tractament de manera adequada.
  • La descàrrega de la persona cuidadora principal i la recuperació d’activitats prèvies.

Alguns dels temes que acostumen a plantejar els joves són:

  • El retorn a l’escola o institut.
  • La por a quedar-se despenjat.
  • La por a ajuntar-se amb iguals.
  • Què passa si la teva parella o les amistats et veuen prenent medicació.
  • L’estigma.
  • Sortir de festa i modificar hàbits.

Pas a la xarxa d’adults

Pel que fa a la derivació a la xarxa d’adults, en el cas de Catalunya, per als adolescents que no estan vinculats a un Centre de Salut Mental Infantojuvenil (CSMIJ) es treballa directament amb ells la derivació al Centre de Salut Mental d’Adults (CSMA), on hi ha programes específics d’atenció als episodis psicòtics. En funció de la zona i del perfil, també es poden derivar a programes o equips d’atenció itinerants Individualitzats. Abans de l’alta, per tant, és fonamental treballar específicament l’autonomia de l’adolescent i quin ha de ser el paper de la família en tot el procés.  Elaborar un informe interdisciplinari i descriptiu específic és molt útil per a l’equip receptor.

Abans de l’alta, per tant, és fonamental treballar específicament l’autonomia de l’adolescent i quin ha de ser el paper de la família en tot el procés.

En aquelles situacions susceptibles de risc per baixa consciència o conductes de no col·laboració, s’intervé de manera coordinada amb treball social del CSMA i professionals dels Serveis Socials d’Atenció Primària (SSAP), que sovint ja fan un acompanyament en el pla ocupacional. En situacions més complexes, es pot realitzar un treball conjunt amb Justícia Juvenil (en situacions de llibertat vigilada, per exemple).

És important oferir a les famílies vincular-se a una associació de familiars, respectant, tanmateix, els seus tempos i voluntats.

transición joven adulto

I als 18, què?

Com a conclusions podríem dir que:

  • L’abordatge interdisciplinari, i en concret el de treball social, pot incidir positivament en la comprensió i maneig del diagnòstic d’un trastorn psicòtic.
  • En qualsevol moment del trastorn és possible treballar l’autonomia de l’adolescent i del seu entorn.
  • En cada situació s’ha d’elaborar un pla individualitzat, implicant la persona atesa, el seu entorn i els recursos comunitaris, tant si es tracta de persones menors d’edat com de persones adultes.
  • És fonamental evitar els aïllaments i promoure les xarxes de suport.