Les pèrdues poden ser guanys

Ningú no està preparat per viure un trastorn de la conducta alimentària (TCA) a casa. D’alguna manera, és com un terratrèmol que ho destrossa tot, que canvia totes les dinàmiques i rutines que tenies. De cop, et trobes sola, destrossada, sense tot allò que et donava seguretat, preguntant-te tantes coses per a les quals no trobes resposta, i sense poder agafar-te a res.

Quan els meus pares em van explicar que la meva germana potser tenia un TCA, recordo un dolor al pit intens. Com podíem estar vivint allò nosaltres? La meva germana sempre tan atenta, energètica, social.. Com  podia ella tenir un TCA? Amb el temps, aprens que el TCA no discrimina i que pot aparèixer en qualsevol casa i en qualsevol persona, independentment de la seva vida, del gènere, de la talla...

Aquella primera notícia va ser el principi d’un viatge molt llarg; de passar les vacances entre les parets verdes d’una habitació d’hospital, de confusió, frustració i molta tristesa; de patir desmesuradament per tot: per la meva germana i per veure els meus pares tan destrossats. És difícil expressar tant dolor i tantes emocions amb paraules. Recordo que em costava molt poder compartir el que vivia amb el meu cercle més proper, perquè se m’encongia el cor i el dolor se m’encallava en algun lloc entre l’estómac i la boca.

Jo trobava refugi en la meva vida fora de casa. Acabava de començar la universitat i se m’obria un món ple de gent nova. Però moltes vegades em sentia culpable de seguir el meu projecte vital sentint que a casa el TCA ho havia aturat tot.

Poder parlar de totes aquestes emocions al grup de suport de l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia (ACAB), de la qual ara formo part de l’equip voluntari, em va ajudar a poder posar una mica de llum a tanta foscor.

Em costava molt poder compartir el que vivia amb el meu cercle més proper, perquè se m’encongia el cor i el dolor se m’encallava en algun lloc entre l’estómac i la boca.

Sempre m’agrada mencionar una cita de l’Albert Espinosa, que podria ser una lliçó de vida: «Les pèrdues són positives. Tota pèrdua és en realitat un guany». Sí, potser hi va haver molt de dolor durant els anys que la meva germana va estar segrestada pel TCA, però m’agrada pensar que també vam guanyar. En primer lloc, després de molts anys de lluita, la meva germana va aconseguir guanyar el monstre. I ara, és una personeta brillant amb ganes de menjar-se el món. I, en segon lloc, vam guanyar un vincle molt gran i molts i molts moments de tendresa. Recordo un dia llarg d’hospital en què em vaig posar el llit amb ella per així sentir-la una mica més a prop. La tendresa d’aquell moment és difícil de recollir en aquestes línies.

El paper dels germans i de les germanes en el procés de recuperació dels TCA és molt complicat. D’alguna manera, no tens la responsabilitat paternal, però, de cop, el teu aliat a la família està patint molt i fora de joc. De cop, tot canvia i tota l’atenció familiar se centra en el TCA. Veus els teus pares patint moltíssim i tens la necessitat d’ajudar tant com puguis.

A tots els germans que estiguin vivint aquesta situació els hi diria que es cuidin molt, que trobin el seu propi refugi, que trobin el seu cercle salvavides per parlar de tot el que estan vivint i que abracin molt els seus germans. A vegades, només fa falta estar allà, estar i ser present. Aquests vincles emocionals que creen els moments tendres poden ser un motor molt important perquè la persona tingui la força per lluitar contra el TCA.

Aquest testimoniatge és possible gràcies a l'Associació contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB)