«Només volia mostrar un malestar que ningú no veia»

Ara sé que quan m’atuolesionava ho feia per demostrar que tenia un malestar que no veia ningú, però que estava dins meu, que era una manera de mostrar físicament el que em passava i demanar d’alguna manera ajuda. Quan vaig començar a fer-ho, tenia catorze anys. Al principi, crec que era una mena de càstig que m’autoinfligia. Quan tenia ansietat, em rascava, per la resta de motius, quan no podia controlar les emocions que em provocaven, em feia talls. I així, de tant fer-ho, al final crec que es va convertir en una mena d’hàbit per a mi.

Quan van avisar els meus pares del que estava passant des de l’institut, ells no van poder entendre-ho, només van saber qüestionar i criticar la meva actuació sense intentar saber per què ho feia. I això va provocar discussions, distanciament i desconfiança, i em vaig sentir encara més sola i la freqüència de les autolesions va augmentar. De fet, cada vegada estava més aïllada i el meu entorn es va anar allunyant de mi. Però no vaig demanar mai ajuda. Van ser els meus pares, que desbordats per la situació i veient que hi havia un trastorn alimentari associat, van decidir portar-me a urgències. 

Tres anys després puc dir que no ha estat una lluita d'un dia, sinó un camí extremadament llarg en què que hi ha hagut molts moments en què he volgut tirar la tovallola. Però no podem deixar de caminar cap al futur que voldríem, cap a ser la persona en qui ens agradaria convertir-nos. I això he fet, dialogar amb mi mateixa, valorar qui he sigut, qui soc i qui vull ser, canviar la perspectiva i evolucionar. El que ara sé és que el moment present no és per sempre, que pot canviar i millorar. I el temps no ho cura tot, com acostumen a dir, però sí t’ensenya a veure les coses d’una altra manera. Tothom és capaç de superar aquestes situacions, cadascú al seu ritme, però de debò que, si jo he pogut, tot i haver tingut moments en què m’he sentit en la més absoluta «misèria», qualsevol altre també ho pot fer.

Crec que m'autolesionava per mostrar físicament el que em passava i demanar d’alguna manera ajuda.

Per poder tirar endavant m’ha ajudat molt sentir-me útil, estar ocupada i distreta. En el meu cas, ajudar els altres m’omple moltíssim i fer pràctiques en una residència ha estat molt positiu per a mi. Però també, i això pot ser un missatge per a l’entorn, és molt important sentir-se compresa, estimada, acompanyada per la parella, les amistats i la família, tenir una persona «vitamina» al teu costat.

I si tu estàs passant per una situació semblant, no pensis que només estàs fent mal al «teu jo present», sinó també «al teu jo futur», i que et deixaràs una marca que durarà per sempre. Pensa, sobretot, que no estàs sola, demana ajuda i te’n podràs sortir.