Lluís Blanch
Vicepresident de l'ACAB i pare d'una noia afectada per un TCA

Hi ha llum al final del túnel

He triat aquest títol per al meu testimoni com a pare d'una noia afectada per un trastorn de la conducta alimentària i ja recuperada, perquè aquesta va ser la frase que em va quedar gravada en els moments més inicials de la malaltia de la meva filla. Me la va dir una mare que tenia la seva filla afectada per un TCA, agafant-me pel braç, en una sessió de teràpia grupal de pares al centre de tractament. Eren uns moments de total desesperació, de no entendre res, de por i, per descomptat, de resignació a acceptar el que estava passant.

Havíem passat a formar part de l'entorn dels TCA, cosa que havíem rebutjat a fer anteriorment quan el TCA ja havia donat senyals de vida en la meva filla uns mesos abans. Ens resistíem a pensar que la nostra filla, aquella nena «top», magnífica en els estudis, primera en l'esport, els idiomes i la música, amb una vida social intensa –en definitiva, la filla que qualsevol pare podria desitjar–, havia estat segrestada per un monstre invisible que l'estava destrossant.

El fet d'acceptar la realitat del que estava passant –sempre ho descric metafòricament– va ser com estar asseguts al saló de casa nostra veient la televisió i que, de cop, sense saber per què ni d'on, ens caigués una bomba al mig destrossant-ho tot, destrossant les nostres vides.

La meva filla va iniciar el tractament i tota la família la vam acompanyar intensivament per aconseguir l'objectiu: la seva recuperació. Quantes preguntes sense resposta van sorgir aquells dies! Volia informació, saber quin era el millor centre per ingressar la meva filla, saber on eren els millors professionals per tractar-la, quant de temps era necessari per recuperar-se, etc. Malauradament, no hi havia respostes als meus dubtes, perquè la recuperació d'un TCA, com a malaltia mental, no es pot predir. Dependrà de cada persona i de molts altres factors no controlables, però només de pensar que una de les alternatives podia ser que no es curés mai, ens destrossava per dins i ens creava un pànic que moltes vegades ens enfonsava en la depressió i el desànim.

Mentre el tractament estava en marxa, les nostres vides van canviar totalment i vam haver d'incorporar hàbits estranys al nostre dia a dia, moltes vegades amb resignació i ràbia, per falta de comprensió. Però vam arribar a la conclusió que, si els professionals que tenien a càrrec seu la recuperació de la meva filla els establien, i en algunes ocasions els imposaven, per alguna raó seria. Així que vam decidir creure-hi i seguir les seves normes al peu de la lletra. Ara crec sincerament que aquest va ser part de l'èxit de la recuperació de la meva filla, tot i que en alguns moments vam haver de convertir casa nostra en una mena de presó i nosaltres en els seus guardians.

Al cap d'un parell d'anys, vam començar a veure alguns resultats positius, encara que també recaigudes importants. La meva filla va començar a recuperar d'una manera diferent una mica d'aquella vida que li havien pres (amics, estudis, relacions, vida social, etc.). Tot molt controlat, però començàvem a veure llum al final del túnel.

Part de l'èxit de la recuperació de la meva filla va ser incorporar els hàbits i les pautes establerts pels professionals.

Van haver de passar dos anys i mig més fins que la meva filla va tenir l'alta definitiva del centre de tractament. Van ser quatre anys i mig de patiment i dedicació exclusiva a la recuperació de la meva filla, però entre tots vam aconseguir, primer, debilitar el monstre i, posteriorment, aniquilar-lo. No van ser temps fàcils, però ara que ja han passat més de tres anys des de la recuperació i que la nostra filla té una vida totalment normal, ens adonem que alguna cosa vam aprendre tots d'aquella experiència. Ens vam tornar tots més permissius, més empàtics, més tolerants, més comprensius. Moltes coses que en el seu moment tenien una importància extrema, ara són totalment secundàries o no en tenen. M'agradaria pensar que ens vam tornar més humans i que hem aconseguit aïllar-nos d'aquest entorn tan exigent en què vivim i que pretén ser modèlic i, en molts casos, qüestionar-lo, encara que només sigui una mica.

No van ser temps fàcils, però ara que ja ha passat ens adonem que alguna cosa vam aprendre d'aquella experiència: ens vam tornar tots més permissius, empàtics, tolerants i comprensius.

«Hi ha llum al final del túnel» podria ser la història d'una guerra contra un enemic desconegut, contra el qual vam lluitar durant un temps. Una guerra que vam poder afrontar amb les millors armes: reconeixement i acceptació del problema per part de la nostra filla, predisposició absoluta i entrega del nostre entorn més proper a col·laborar amb el tractament i, per descomptat, imprescindible, el fet de comptar amb un centre especialitzat en tractaments de TCA que ens va guiar en la batalla. I vam guanyar!

Vull ressaltar que aquest entorn proper (pares, mares, germans, avis, oncles, tutors, en definitiva, família i amics més íntims) ha de tenir permanentment les piles carregades, ja que l'acompanyament en el tractament a la persona afectada pot ser molt dur i consumeix molta energia. Hem de ser pacients i no perdre la calma, i per això els cuidadors han d'estar en unes bones condicions anímiques i fortes de ment per afrontar la situació. Quan veiem que les nostres energies s'estan esgotant, cal buscar un substitut que ens reemplaci mentre reposem les nostres energies. L'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), de la qual actualment formo part de l'equip directiu com a vicepresident, em va ajudar de manera increïble amb les reunions d'ajuda a familiars de persones afectades, dirigides per una psicòloga i que s'imparteixen setmanalment. No són purament teràpies, però sí molt terapèutiques.

Quatre anys i mig i la llum al final del túnel va aparèixer. Un llarg recorregut, intens, esgotador, però finalment amb recompensa, perquè hi ha cura.

Aquest testimoniatge és possible gràcies a l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB).

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 22 de març de 2022
Darrera modificació 11 de maig de 2022