Què ens pot ajudar durant el procés de recuperació?

La por més gran que tenia era pujar molt de pes; pensar que havia de seguir obligatòriament unes pautes alimentàries estrictes, no poder controlar jo sola el que menjava o deixava de menjar, no poder saber quina aportació calòrica tenia cada aliment i, evidentment, que em prohibissin l'exercici, que per a mi, en aquell moment, era l'única manera de cremar tot el que ingeria per «veure'm més bé».  A part, pensar que hauria d'estar en un centre, sense poder fer una vida totalment normal, em feia pànic; tot estava supeditat al meu tractament i al que els terapeutes indiquessin a la meva família.

El que més em va ajudar va ser el suport familiar, del qual estaré sempre agraïda, perquè tenir gent al teu voltant que t'entén, o almenys ho intenta, és un pilar fonamental en el procés, ja que saben com actuar en cada moment. Una altra cosa que vull destacar són les teràpies i tallers que realitzava a l'hospital de dia, ja que els enfocaven de manera que em fessin entendre el perquè dels meus pensaments, de les meves emocions, i com suportar-les. I finalment, però no menys important, és la confiança i proximitat que em transmetien els terapeutes, infermeres i personal sanitari en general; crear aquest vincle amb aquestes persones et fa l'estada molt més amena.

De fet, crec que és la clau per avançar en el procés, perquè una vegada comences a prendre consciència del problema que tens i tots els contres que t'està suposant a la teva vida, aquí és quan fas el «clic», perquè veus que les coses no van bé, i que totes les conductes que pensaves que et portarien a un objectiu amb el qual et sentiries millor, realment no es compleixen, sinó tot el contrari, cada vegada et fan sentir més buida, més incapaç, trista, cansada i físicament pitjor.  A mi, després de molts anys, el que em va fer dir «prou» va ser veure com, mentre jo seguia estancada en el mateix lloc, en les mateixes condicions, amb els mateixos pensaments i problemes, la gent del meu voltant, amb la qual he conviscut tota la meva infància, seguia amb la seva vida, els seus estudis, les seves amistats, es divertien i creixien creant noves experiències, que a mi, per les meves condicions, se m'han retardat tants anys.

Poder reprendre els estudis i treballar, poder valer-me per mi mateixa, sense necessitat que ningú em controli cada cosa que faig, sense normes, sortir i divertir-me posant jo els meus propis límits; i també ser capaç de menjar alguna cosa quan em vingui de gust sense limitar-me per pors i saber dir prou quan no em ve de gust alguna cosa, i poder sopar fora sense seguir cap dieta restrictiva o controlada. I una altra de les motivacions va ser reprendre el gimnàs de nou, que va ser d'allò més gratificant, ja que durant el tractament és una cosa complicada, però realment es tracta d'una activitat sana, si es realitza amb control. A mi m'evadeix molt i ho gaudeixo, i m'enorgulleix haver pogut prendre el control d'això, sabent quan parar sense frustrar-me perquè no he cremat calories i veient-ho com una cosa positiva per poder descansar.

El més important per a mi sempre ha estat i és identificar el perquè m'estic sentint de determinada manera per poder actuar. Buscar distraccions que em facin estar tranquil·la i concentrada en allò que estic fent, per poder pensar el menys possible en les meves baixades o mals pensaments. Una altra manera és exterioritzar el que sento, parlar-ho amb algú de confiança que sé que pot ser «tot orelles» i que no em jutjarà, perquè retenir els mals pensaments al cap al final no serveix de res, només em creava més ansietat, perquè si retens el que et preocupa i no saps com gestionar-ho, al final explota. D'aquesta manera, puc també rebre un altre punt de vista que potser em fa veure el problema amb un altre enfocament i em fa entrar en raó o, almenys, em tranquil·litza.

Doncs crec que tots els papers possibles. Sempre han estat un suport i m'han ajudat en tot el procés, tant físic com psicològic, ja que m'han intentat comprendre en tot moment i entendre per què em sentia de determinada manera. Les meves amigues sempre em van donar suport en tot, m'escoltaven i intentaven comprendre el que em passava, el que sentia i els explicava, per molt estrany que els sonés, i mai em van jutjar. Sí que és cert que al final, després de tants anys en tractament, moltes de les meves amistats van seguir amb les seves vides i les vaig acabar perdent, però és una cosa per la qual no em sento malament, ja que, igual que he perdut moltes persones pel camí, el tractament m'ha obert la porta a conèixer a molta gent, avui dia fonamental en la meva vida. La meva família es va emmotllar al 200% al tractament; assistien a totes les entrevistes i a tots els tallers educatius. I mai es van rendir per vetllar per la meva salut, encara que el meu comportament a casa, com que estava malalta, era molt difícil de portar. Sempre els estaré agraïda.

Que, encara que no ho cregui, el tractament l'ajudarà a seguir amb la seva vida, que ningú està anant en contra d'ell o ella, sinó que l'estan intentant encaminar cap a una vida millor; que es deixi aconsellar i ajudar pels professionals, que només vetllen per la seva salut i el seu futur; que escolti i intenti comprendre el que li passa, que exterioritzi al màxim el que se li passa pel caparró, perquè sempre ens juga males passades quan estem en bucle amb alguna cosa que ens fa sentir malament i, si no ens comuniquem, ens pot fer tenir conductes que fan perillar la nostra salut. Hem de valorar que som uns privilegiats per poder seguir un tractament. És important, doncs, que confiï en els professionals que l'acompanyen en el procés, però també en els seus pares, que el que més desitgen és veure com el seu fill o filla creix sa, es desenvolupa i crea la seva pròpia vida. I, finalment, que confiï en ella, perquè segurament és una persona amb molt de potencial, amb un munt d'oportunitats de futur i un món que l'està esperant, i no pot ser que un petit sotrac li enfonsi la vida sencera.