Què és el sistema interoceptiu i com funciona?

Sabies que tenim més de cinc sentits? I no, no ens referim al sentit del ridícul o al sisè sentit paranormal, que dona nom a la pel·lícula protagonitzada per Bruce Willis. A més dels cinc sentits que ens han ensenyat a l'escola (vista, oïda, olfacte, gust i tacte), que són els responsables de posar-nos en contacte amb el món que ens envolta, també tenim el sistema vestibular i el sistema  propioceptiu, que ens donen informació sobre el nostre cos.

• El vestibular és l'equilibri, el que informa el nostre cervell de la posició en què està respecte a l'espai. Si estem a dalt, a baix o si ens movem a un costat o a un altre.
• El propioceptiu ens informa de la posició en què està col·locat el nostre cos, i és l'encarregat d'informar-nos que tenim dits dels peus, per exemple, tot i que tu estiguis llegint aquest article i no els estiguis mirant.

Quan aquests sentits estan ben ajustats, si tanquem els ulls i algú ens empeny, el sistema vestibular ens dirà en quina direcció ens estem caient i compensarem aquest moviment amb les extremitats. Només amb la vista o amb el tacte no seríem capaços de saber cap a on caiem.

Però hi ha un altre sentit potser més desconegut: la interocepció. Aquest sentit està format per totes aquestes «alarmes» internes que el nostre cos emet, per exemple: la gana, la set, el somni o el cansament, la sensació de febre, el dolor intern, les ganes d'orinar o defecar, el nerviosisme o l'excitació sexual, entre altres. Però, com funciona aquest sentit al qual habitualment no li prestem massa atenció?

La interocepció es refereix a la capacitat de percebre i comprendre els senyals interns del nostre cos que ens indiquen sensacions com la gana, la set, el cansament, el dolor, la ganes d'orinar o el nerviosisme, entre d'altres.

En cadascun dels òrgans del cos tenim receptors sensorials d'aquests processos. En el cas de la gana, per exemple, l'estómac emete un senyal de fam o sacietat mitjançant fibres nervioses que finalitzen al cervell i hormones que circulen pel torrent sanguini. És, doncs, el nostre cervell, en aquest cas concretament l'hipotàlem, l'encarregat d'interpretar aquest senyal; i quan es processa aquesta informació és quan diem «tinc gana» o, al contrari, «gràcies, no tinc més gana». Es tracta d'un procés automàtic i inconscient, però és bàsic per regular la nostra conducta, perquè en funció d'això, ens posarem a menjar o no menjarem més. Ens passa una cosa semblant quan el sistema interoceptiu ens envia un senyal de reacció davant d'una emoció, com per exemple la sensació de «nus a la gola», i hem d'interpretar-la.

El sentit interoceptiu en les persones autistes

Sabem que el processament sensorial de les persones autistes és diferent del de les persones neurotípiques (així és com anomenem les persones amb un desenvolupament típic o no autista). En les persones autistes hi ha una tendència bastant alta a la hiporreactivitat als estímuls interoceptius, és a dir, a sentir menys aquests estímuls. Què significa això? Que una persona autista no té sensació de gana? No, però sí que pot passar moltes més hores de les recomanables sense ingerir aliments, fins que apareix la sensació de gana. I li passa el mateix amb la de set. O, per exemple, pot passar que hagi d'anar a orinar sempre amb molta urgència, perquè la sensació de la bufeta plena només li arriba al cervell quan està ja molt plena. Una altra manera com es pot manifestar una hiporreacció a estímuls sensorials interoceptius pot ser en la dificultat d'identificar un senyal intern: la persona sent que alguna cosa no està bé al seu cos però, és perquè té set, cansament, nervis, dolor o febre?

Les persones autistes solen sentir menys aquests estímuls. Poden passar hores sense ingerir aliments o beure; no tindran ganes d'orinar fins a tenir la bufeta massa plena; o poden tenir dificultats per interpretar senyals com ara cansament o nervis.

Què passa si no detectem bé aquests senyals? Doncs que no regularem bé la nostra conducta o, potser, no identificarem bé les nostres emocions, i llavors tampoc les regularem bé. És a dir, com no ens adonem que portem hores sense beure aigua i ens estem deshidratant, no realitzem la conducta de beure i retornar-li aquest equilibri al nostre organisme. O, per exemple, si ens costa detectar el senyal de cansament, podem no donar els descansos necessaris al nostre cos.

En el cas del reconeixement de les nostres emocions, el procés és encara més complex, perquè rebem senyals del nostre cos semblants o idèntiques davant de situacions completament diferents, i hem de saber interpretar-les segons el context o segons les nostres experiències prèvies. És a dir, podem notar el senyal dels batecs del cor, tant quan estem nerviosos en un examen, com quan estem contents i emocionats per un viatge que farem. 

Sabem que, com en tots els sentits, hi ha diferències i particularitats entre les persones. I, de la mateixa manera que hi ha persones que tenen el sentit de l'olfacte més o menys aguditzat, també hi ha persones amb una interocepció més o menys fina. És important tenir aquesta informació per poder trobar estratègies (posar-se alarmes, fer pauses per beure o orinar, tenir una rutina ben establerta d'hàbits, tenir una agenda visual, portar un petit registre del nostre estat intern…) que ens serveixin a nosaltres i als nostres afins per poder regular aquestes sensacions internes i tenir una vida el més saludable possible.