«A vegades em sento com si estigués al mig del mar sense saber nedar»
La depressió ha interferit en tots els aspectes de la vida de la María José. Després de quatre anys de tractament, ingressos, medicació i molt d'esforç, ara se sent amb forces per recuperar algunes de les activitats que més li agraden, com llegir o caminar: «Potser trigo un any a llegir un llibre, però almenys llegeixo, o si un dia puc caminar dos quilòmetres, em fa sentir bé», ens explica satisfeta.
Entendre què vol dir viure amb una depressió és important per aparcar els prejudicis que hi ha sobre aquest trastorn. Ella ens ho explica amb claredat: «La depressió et treu la voluntat, no hi pots fer res, no pots amb la vida, qualsevol cosa petita se't fa una muntanya: cuinar, dutxar-te, prendre una decisió. Et sents cansada físicament i t'afecta la cognició, la memòria: no pots llegir un llibre ni veure una pel·lícula perquè no entens res, no ets capaç de seguir-ne el fil».
Aquests són els símptomes que més han impactat en la seva quotidianitat, a més dels pensaments intrusius, que en algun moment l'han portat a fer un intent autolític i que no fan més que augmentar el sentiment de culpabilitat. «No estem així perquè volem; el que necessitem és acompanyament, comprensió i paciència. Per això, frases com «anima't» o «va, posa-hi de la teva part» et fan mal, perquè minimitzen com et sents i et fan sentir culpable. Tu li diries a algú que s'ha trencat la cama: «va, corre, tu pots»?».
La depressió et treu la voluntat, no pots amb la vida, qualsevol cosa petita se't fa una muntanya. No estem així perquè volem, i el que necessitem és acompanyament, comprensió i paciència.
En el seu cas, els fills són un pilar fonamental en la seva recuperació, però també «confiar en els professionals que t'atenen i fer cas de totes les pautes que et donen», aconsella des de la seva experiència. «Ara sóc a l'Hospital de Dia i, a poc a poc, vaig millorant; ja he sortit del pou, ja no sóc a l'infern».
Però si mira enrere, també troba a faltar algunes coses que l'haurien ajudat en els moments més difícils, com ara informació sobre associacions on adreçar-se i recursos on acudir en moments de crisi, peròi també poder compartir amb altres persones que es troben en la la mateixa situació, per no sentir-se sola. I ens explica aquesta soledat i incomprensió de manera molt gràfica: «Jo m'he sentit moltíssimes vegades com si m'hagués caigut d'un vaixell al mig del mar, a prop de la vora, i m'estigués ofegant, i tots els meus familiars i amics estiguessin a la riba dient-me: «vine, nada, només has de nedar». I jo, al mig del mar, dic: «no sé nedar», i ells, en comptes de llençar-me un flotador, em repeteixen «nada, nada». Si no sé nedar, com ho haig de fer?».
Les xarxes de suport mutu, peça clau de benestar emocional a la comunitat
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
La Maria José té 56 anys, es dedica a la docència i és mare de dos fills. Fa quatre anys, una conjunt de circumstàncies vitals, entre les quals la mort de la seva mare, les càrregues familiars, les exigències laborals i una situació continuada de maltractament psicològic, van desembocar en un trastorn depressiu del qual s'està recuperant.
Ara, que sent que a poc a poc va reprenent la seva vida, ens pot explicar què vol dir viure amb una depressió, com ha impactat en el seu dia a dia i què l'ha ajudat a sentir-se millor. La família i confiar en les pautes dels professionals han estat crucials en aquest procés, ple d'incomprensió, soledat i prejudicis. «La gent moltes vegades pensa que està així perquè vols», es lamenta la María José. Sentir el seu testimoni ens pot ajudar a comprendre-ho millor.
