Taha Zitan
Persona amb experiència en TCA

«No vull tornar enrere, vull continuar evolucionant»

Recuperar-se d'un trastorn de la conducta alimentària és un procés llarg, dur i complicat, en què hi poden haver recaigudes i en què moltes vegades a les persones afectades els costa veure el final. L'experiència del Taha Zitan és una mostra d'aquesta lluita per superar una malaltia que, com totes, deixa cicatriu.

«Vaig ingressar a tercer d'ESO i no vaig sortir fins al quart trimestre de quart d'ESO, és a dir, pràcticament no vaig viure la secundària», explica el Taha, que va tenir una anorèxia nerviosa purgativa que el va allunyar de l'escola i dels amics en plena adolescència. «Va ser molt dur per a mi, però si miro enrere veig que aquells mesos de tractament em van salvar la vida. Van ser mesos de creixement personal que et permeten entendre i tancar una etapa molt complicada, però que al final suma a la motxilla que tots portem».

No va ser el fet, sinó la manera com vaig decidir perdre pes de manera dràstica el que em va portar a desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària.

El Taha va passar d'estar en obesitat mòrbida a tenir infrapès en pocs mesos. El que al principi era una intenció de baixar pes amb una supervisió professional, es va convertir a poc a poc en una conducta malaltissa, que el va portar a desenvolupar un TCA, amb restriccions alimentàries i conductes purgatives: «No va ser el fet, sinó la manera en què vaig decidir perdre pes de manera dràstica, fins a desenvolupar conductes i patrons malaltissos i perdre el control de mi mateix. Vaig estar quatre mesos sense veure l'especialista i quan em va veure em va derivar a l'hospital, i això em va salvar d'alguna cosa pitjor, ja que em van ingressar de manera urgent».

La recuperació: del col·laboracionisme a la resistència

El temps és clau a l'hora de recuperar-se d'un trastorn de la conducta alimentària. «Cada dia et poses una petita meta per arribar al teu objectiu final, que en el meu cas era sortir de l'hospitalització i tenir una vida normal». I en aquest procés de recuperació el Taha valora la tasca de l'hospital de dia, que «et permet fer front a la realitat que t'espera fora de manera gradual, sense caure al precipici». I és que un dels reptes més grans en aquest dia a dia són les possibles recaigudes. 

En aquest llarg camí, aquest jove universitari distingeix tres fases: «Hi ha una primera fase en què negues tenir una malaltia; una segona, la més complicada, en què reconeixes que tens una malaltia, però ho veus una cosa positiva i et converteixes en col·laboracionista, la veus com una companya de trajecte amb qui vols continuar perquè et satisfà o perquè tota la resta et fa por; i una tercera fase en què penses que no et convé aquesta companya, xoques amb la malaltia i es converteix en l'enemiga a abatre. La que pensaves que era la teva amiga, resulta que és la teva enemiga».

Veus la teva malaltia com una companya de trajecte amb qui vols continuar perquè et satisfà, fins que t'adones que és la teva enemiga.

Després de passar per aquestes fases, i amb diverses recaigudes pel camí, el Taha se sent recuperat, amb una vida que el satisfà i molts projectes de futur. Valorar el que té ara fa que sigui conscient del que significaria tornar enrere i l'empeny a continuar evolucionant. La cicatriu que li ha deixat aquesta malaltia és positiva per a ell, «és com algú que ha passat una malaltia dura i després té immunitat, ja que el meu cos ara sap identificar si hi ha algun problema i posar-me en alerta».

El missatge del Taha per a les persones que puguin estar passant per una situació semblant és clar i evident: «És possible sortir-se'n i quan ho fas gaudeixes molt de la vida perquè has vist l'altra realitat». En aquest sentit, la perspectiva del temps li permet afirmar el següent: «D'una banda, em penedeixo d'haver tingut aquesta malaltia, perquè és molt dura, però també sóc conscient que tot el que m'ha aportat aquest camí difícil m'ha permès ser la persona que sóc ara mateix».

Aquest contingut no substitueix la tasca dels equips professionals de la salut. Si creus que necessites ajut, consulta el teu professional de referència.
Publicació 10 de març de 2022
Darrera modificació 15 de març de 2022
Col·lectius

El Taha Zitan té 18 anys i està estudiant el doble grau de Dret i Relacions Internacionals a Estrasburg. Tres anys després d'haver-se recuperat d'una anorèxia nerviosa, el Taha sent que ha deixat enrere una malaltia que li va impedir seguir amb la seva quotidianitat adolescent amb tan sols 15 anys. Això sí, l'experiència viscuda li ha donat eines per detectar conductes o patrons que el van portar a desenvolupar aquest trastorn en el passat.