«He après a viure amb ansietat, però ara qui mana soc jo»

Quan algú amb ansietat t'explica els símptomes que experimenta, entens el que et diu, per estrany que et sembli, però no pots arribar a entendre la dimensió que pot agafar, tret que ho hagis viscut en les teves carns. Ara sé que la frase «el que no et mata et fa més fort» té molt de sentit, encara que durant el camí pateixes molt i no tens la sensació que n'hagis de sortir enfortida, sinó tot al contrari.

L'estrès amb què vivim actualment ens fa creure'ns superherois de Marvel, que poden amb totes les adversitats sense despentinar-se. No hi ha temps per a gairebé res, i encara menys per a nosaltres mateixos; el cos i la ment ens van donant avisos de sobrecàrrega, però no hi ha temps, no podem parar i seguim girant en aquesta mena de roda de hàmster que és la nostra vida, a gran velocitat, fins que ens trobem amb un obstacle realment gran, la nostra roda descarrila i tot salta pels aires, inclosos nosaltres mateixos. Si no t'atures, si no atens els senyals d'alarma, potser no passa res a curt termini, però al final la vida t'aturarà, el teu cos t'aturarà. Ho farà amb una malaltia física, amb una baixada de defenses, amb un atac de pànic o ansietat o amb problemes per dormir, entre moltes altres senyals. Depèn de la persona, de les seves circumstàncies, del seu cos, de com hagi perllongat en el temps aquesta sobrecàrrega mental i física, però sens dubte et pararà.

Deu minuts de meditació diària per reduir l'estrès i l'ansietat

Llegeix més

Normalment no hi ha un sol motiu que et porti a col·lapsar, sinó la suma i l'acumulació de diverses situacions estressants. En el meu cas, n'hi va haver un que va actuar com a desencadenant, que va ser el diagnòstic de la malaltia de Crohn al meu fill gran, quan tenia nou anys. Diguem que això va ser el que va acabar d'omplir la meva pesada motxilla, fins que el meu cos es va plantar i va demanar auxili a la dutxa, en forma d'atac de pànic.

Sempre explico com n'és de surrealista l'ansietat. De cop i volta, la teva ment entra en alerta i pretén protegir-te de tots els perills, reals o no, i viure en estat d'alerta permanent és esgotador. A més, l'ansietat s'aprofita de la teva debilitat inicial per avançar molt ràpid i anar expandint aquesta por a altres àmbits de la vida, fent-te cada cop menys autònoma. La sensació de tenir un atac de pànic al mig del carrer no li desitjo a ningú. És diferent a tot el que jo havia viscut fins ara. Són minuts, pocs minuts, però ho passes realment malament.

Si no acceptes que tens ansietat, hi conviuràs des del conflicte, des de l'enfrontament, i això és com posar gasolina al foc.

Vaig arribar a baixar, no sé si fins a l'infern, però fins al subsòl segur, ja que hi havia foscor, por, tristesa i el pensament que no podria tornar a sortir a la superfície mai més. I ara, veient-ho amb la perspectiva del pas del temps, et dic: se'n surt. Però per emergir has de seguir tots els passos adequats, sense saltar-te'n cap, i per això es necessita: molta paciència, grans dosis de valentia, perseverança, ajuda i motivació.

Aprendre a conviure amb l'ansietat

En el meu cas, vaig començar per entendre com funciona l'ansietat, ja que n'és la clau. És un aprenentatge que has d'anar digerint amb el temps, però que quan realment ho desxifres i assimiles, és el motor que et propulsa per sortir.

El segon aprenentatge bàsic, que em va costar d'interioritzar, va ser que les presses i l'ansietat mai no poden anar juntes. Com és lògic, vols sortir d'aquesta etapa com més aviat millor, que una cosa tan dolenta com l'ansietat et deixi d'una vegada, però fins que entens que això no funciona així, vas fent tot el contrari i l'estàs alimentant cada cop més.

Aprendre a conviure amb l'ansietat requereix temps, perquè comprendre'n el funcionament no és senzill. Jo vaig fer un treball d' acceptació i d'afrontament diari, que va ser llarg en el temps, però que em va fer avançar endavant, de manera lenta, però segura. Si tu no acceptes que tens ansietat, hi conviuràs des del conflicte, des de l'enfrontament, i això és com posar gasolina a un foc.

7 consells per gestionar l'ansietat

Llegeix més

Tenir un trastorn d'ansietat, malauradament, és més habitual del que pensem i no passa res. Simplement ens aterreix més perquè la nostra ment és molt complexa i ens costa saber com manejar-la, però és una patologia com qualsevol altra que puguem tenir i no ens hem d'avergonyir. Hem de tractar amb normalitat una cosa que és totalment normal.

La meva ment em va fer caure en un parany, que no era real. Aleshores jo havia de qüestionar les pors que la meva ment fabricava però que no eren reals, perquè l'alarma deixés de saltar erròniament. Al principi, l'ansietat em va treure molta autonomia, fins al punt de no poder anar sola pel carrer, però no vaig deixar mai de fer res que volgués fer. Vaig seguir enfrontant les meves pors, cada dia, cada vegada que en tenia. Sense avançar pensaments negatius, des de la tranquil·litat i sabent que, encara que tingués un atac de pànic, el podria controlar, perquè ara tenia més eines i perquè sempre acaben passant. Són uns minuts, però després sempre passen.

Vèncer aquesta por a la por és el més difícil, però quan trenques aquest cercle viciós, la teva ment comença a crear nous camins neuronals, que et faran estar cada vegada més tranquil·la i segura, i podràs anar recuperant a poc a poc la teva vida.

He après a viure amb ansietat. Amb les meves regles, no amb les seves. Jo estic al capdavant i ella ve amb mi, calladeta i sense molestar.

Sortir enfortida de les adversitats

El meu entrenador personal em va animar a escriure un llibre explicant la meva experiència. I passat un temps, després de descartar inicialment la idea, ho vaig fer. El procés d'escriure tot el que havíem passat i poder mirar-ho des de fora i amb perspectiva em va fer adonar que tot havia estat molt dur, però també molt sanador.

Aquestes experiències traumàtiques, la malaltia del meu fill, el trastorn d'ansietat i l'agorafòbia, em van transformar per dins. Ja no sóc la mateixa de fa quatre anys, quan tot això va començar. És impossible ser-ho. Ara conec el meu cos i l'escolto més. He entès que l'estrès és un mal company de viatge i que viure la vida amb més calma permet veure coses del paisatge, del teu voltant, que abans no veies. Em prioritzo. Ara soc jo abans que la feina, abans que la família, abans que els amics... Ja no soc l'última, ara soc la primera de la meva llista. Soc mare cuidadora de dos nens, un amb una malaltia que et fa anar en una muntanya russa i que em necessitarà quan torni a tenir un brot, però per poder-lo cuidar, he de cuidar-me jo primer.

Ara soc propietària del meu temps, perquè sé posar límits i els poso sense remordiments. Visc el present, l'ara, perquè sé que és l'únic que tenim amb certesa. El passat ja se n'ha anat i el futur no ha arribat i tampoc tenim la certesa que arribi, de manera que visc l'avui, i el demà…ja veurem com es fa de dia.

I si em preguntes si ara tinc ansietat, et diré que sí, que la continuo tenint. He entès que potser no marxarà mai, o sí, no ho sé; de moment he après a viure amb ella, però amb les meves regles, no amb les seves. Jo vaig al capdavant i ella ve amb mi, calladeta i sense molestar. Ara soc més forta que quan tot això va començar, perquè he après molt i això em fa viure d'una altra manera.