La depressió en persones grans

La depressió en persones grans és molt més freqüent que aparegui en forma d’irritabilitat, ansietat, inquietud i, fins i tot, símptomes i molèsties físiques. A més, també és més prevalent la presència d’idees de mort i de clínica delirant i, en canvi, menys que expliquin sensació de tristesa.

No. De la mateixa manera que passa amb la resta de la població, la presentació dels símptomes és molt variable. Per exemple, algunes persones poden presentar major inquietud, mentre que altres poden trobar-se més apàtiques i lentes; algunes persones poden estar preocupades per molèsties físiques i d’altres, en canvi, per exemple, poden sentir preocupació per la seva situació econòmica. Per això, és necessària una bona exploració de la persona (i a ser possible del seu entorn) de manera individualitzada.

En la majoria dels estudis que s’han dut a terme per analitzar la prevalença de depressió en persones grans, s’ha pogut demostrar que és més freqüent en dones que en homes. Com a factors de risc s’han pogut trobar, entre altres, la viudetat, l’aïllament, la pobresa i el fet d’estar institucionalitzat en una residència.

En primer lloc, el més important és explicar a la persona que sabem el que li passa i que entenem el patiment que pateix. Aquest primer pas d’empatia resulta fonamental per poder ajudar. En molts casos, la persona gran amb depressió pot fins i tot, no ser conscient del problema que pateix, ja que el diagnòstic pot ser difícil. Mostrar clarament aquesta disposició a ajudar és fonamental. És molt important també mostrar la seguretat en una recuperació i la confiança en el tractament que s’indiqui per superar la depressió.

La família ha de mostrar suport i comprensió. D’entrada, s’ha d’intentar evitar la banalització del problema. Amb les ganes d’ajudar es pot perjudicar amb expressions com «això no és res» o «el que has de fer és animar-te». També és important evitar culpabilitzar-se de la situació. El millor és que la persona gran amb depressió senti que no està sola i que la família està proporcionant aquest suport.

És cert que es creu que la depressió en persones grans està infradiagnosticada (sobretot tenint en compte que s’estima que gairebé un 40% de persones grans poden presentar símptomes depressius). Malgrat que, probablement, hi hagi diverses causes que expliquin que no es diagnostiqui tant, segurament la presentació atípica de la clínica i la confusió amb altres diagnòstics (bàsicament somàtics i de deteriorament cognitiu) siguin dues de les causes principals.  

Amb un bon tractament individualitzat, els percentatges de millora són molt elevats. Per això, és fonamental la detecció tan aviat com sigui possible i una exploració completa per poder escollir el millor tractament per a la persona.

Qualsevol canvi en el funcionament o en la personalitat de la persona gran pot ser indicatiu d’una possible depressió. Per exemple, deixar de fer activitats de les quals prèviament es gaudia, canvis en la manera d’organitzar el dia o tendència a enfadar-se fàcilment a algú a qui prèviament no li passava, poden ser causats per una depressió. No obstant això, no qualsevol canvi és degut a una depressió, davant la detecció d’aquests senyals és important poder abordar-los amb la persona i oferir-li ajuda professional en cas de dubte.

El millor és anar al centre de salut de referència. El seu metge de família és probable que el conegui per haver-lo atès per altres problemes de salut i, en qualsevol cas, és la persona indicada per poder realitzar aquest diagnòstic tan aviat com es pugui. El metge podrà fer el diagnòstic i posar el tractament més convenient. També podrà fer el seguiment necessari per observar l’evolució i valorar en cas que sigui necessària una derivació a un especialista en salut mental.

Tot i que algunes vegades la presentació és clara i resulta fàcil discernir-lo, la demència és el dubte diagnòstic principal per a la depressió. Així, en ambdós casos es pot observar pèrdua d’interès i il·lusió, canvis respecte a la cosa personal prèvia, errades de memòria i alteracions de la son i la gana. Per poder diferenciar-les és necessària una exploració completa que en moltes ocasions requerirà proves complementàries i molt probablement d’una valoració longitudinal.

A més, cal destacar la complexitat de l’assumpte davant com resulta de freqüent la combinació d’ambdues. Per exemple, la meitat de les persones amb demència tenen símptomes depressius i, algunes vegades, els primers símptomes de demència són de tipus depressiu. Per això, la diferenciació d’ambdues no és gens fàcil i requereix l’abordatge d’un especialista per fer-ho.  

No sempre. En casos de depressió lleu, de fet, s’aconsella inicialment un abordatge centrat en els factors psicosocials de la persona i es pot optar per un abordatge psicoterapèutic. No obstant això, la pedra angular del tractament és el farmacològic (concretament antidepressius).

La veritat és que parlar de la mort a la nostra societat ha estat sempre un cert tabú. La persona gran pot tenir por quan veu que el pas dels anys és inexorable i que la mort s’acosta. La sensació de por és molt humana pel desconeixement més enllà de la mort. En cas que la persona gran tingui sentiments religiosos poden servir d’ajuda i alleugeriment. En qualsevol cas, val la pena fer-los veure que la seva vida ha tingut molt sentit per a nosaltres i ressaltar els molts aspectes positius d’una vida plena que serà recordada. També es pot ajudar deixant clar a aquesta persona que sempre estarem al seu costat i que no l’abandonarem en cap moment. En aquest sentit, deixar clar també que se l’ajudarà al fet que el moment final sigui tranquil sense dolor ni patiment.

De la mateixa manera que passa en persones no grans, el tractament en depressió major resistent consisteix bàsicament en l’associació d’antidepressius i potenciació amb altres psicofàrmacs (sobretot antipsicòtics i liti). A més, la Teràpia Electroconvulsiva (TEC) és una altra de les opcions, particularment aconsellable en persones amb elevada comorbiditat, necessitat de resposta urgent o mala tolerància al tractament farmacològic.

És el terme clàssic amb el qual es fa referència a les depressions que es presenten com un deteriorament cognitiu, millorant tanmateix, els símptomes cognitius en millorar la clínica depressiva perquè no es tracta realment d’una demència.

L’abordatge psicoterapèutic amb major evidència científica és la teràpia cognitiva-conductual seguida per la teràpia interpersonal, tot i que es realitza també un altre tipus d’intervencions psicològiques. Pel que fa al paper de la família en la intervenció psicològica, aquest és bàsicament de suport a la persona que el rep, malgrat que hi ha alguns bordatges que requereixen la intervenció de la família i de la participació en aquesta teràpia.

És molt difícil poder prendre decisions sense conèixer més el cas de la seva mare, però és molt probable, pel que ens explica, que la seva mare estigui seguida de manera adequada per un professional. En qualsevol cas, cal tenir en compte que l’objectiu de millora moltes vegades pot ser modest, tot i que amb això s’aconsegueix una important millora i s’evita patiment. Hi ha molts aspectes de la depressió que poden millorar, malgrat que pensem que la persona no avança massa. També cal pensar que quan la depressió es fa crònica i dura molt temps, aquestes millores, ni que siguin lleus poden facilitar molt el funcionament del dia a dia. Podem ajudar senzillament fent saber a la seva mare que estem allà per tot allò que necessiti. Que entenem el seu patiment i que, afortunadament, la seva vida ha estat molt important per a nosaltres.  És fonamental per a la seva mare sentir-se estimada i val la pena expressar-li obertament els sentiments. Cal ajudar-la a poder fer alguna activitat que li agradi i amb què pugui gaudir.

El que ens explica és una reacció molt humana. Penso que la seva mare no és l’única que sent tristesa davant una separació que arribarà per llei natural. Per això és molt important fer cada dia una oportunitat. Dir-se cada dia com gaudeixen vivint juntes i recordar els molt i bons moments viscuts. La seva mare estarà més tranquil·la si sap que la seva vida ha valgut la pensa i la seva filla en mantindrà el record viu. Si no hi ha altres elements per pensar en això, aquesta sensació de tristesa no seria suficient per parlar de depressió.

Crec que ja l’ajuden bastant mostrant preocupació i fent veure a la seva mare que no està sola. La seva mare està travessant una situació difícil, però segurament és una dona forta. El fet que no vulgui anar a viure amb cap fill no té per què ser pitjor. La seva mare sent segurament que es troba envoltada del seu ambient i els seus records a casa seva, malgrat que ara visqui sola. Aquest ambient conegut pot ajudar-la i centrar-la més en aquests anys difícils. És molt important mantenir la comunicació amb la mare. Que ella senti que importa de veritat als seus fills. Trucar-li sovint i organitzar activitats de reunions familiars. També que es pugui veure amb amics. En el dia a dia convindria apuntar-se a alguna activitat en algun centre cultural per a persones grans.

Pel que explica, podria tractar-se d’algun problema emocional de tipus depressiu o alguna altra disfunció cognitiva relacionada amb l’edat o ambdues coses. És cert que la pandèmia de la COVID-19  ha fet augmentar el patiment de moltes persones. En el cas del seu sogre, crec que el més adequat seria portar-lo al centre de salut per parlar amb el seu metge de capçalera i explicar-li els símptomes i les circumstàncies de vida actuals.

La depressió és una malaltia que té uns criteris diagnòstics ben definits. En qualsevol cas, a l’hora de valorar els símptomes de la persona amb depressió cal tenir en compte la interpretació que pugui fer-ne el professional que fa el diagnòstic. La relació assistencial entre el metge i la persona atesa és fonamental per una bona evolució. Li suggereixo que parli amb franquesa amb el seu metge de família i li expliqui els dubtes que comenta perquè pugui aclarir-li els conceptes que necessiti.

Lamento la situació que comenta. Segurament la seva mare està patint els efectes de la pandèmia, com bé diu, entre els quals hi ha l’important impacte emocional. Tot i que també les consultes telefòniques a distància han suposat una eina que ha pogut ajudar en molts casos a mantenir el contacte entre les persones i els professionals de la salut, en el cas que comenta crec que s’hauria de seguir intentant aconseguir com més aviat millor una visita presencial per valorar la situació de la seva mare.

Avui en dia no hi ha cap predictor per saber-ho. No obstant això, de la mateixa manera que hi ha factors de risc de patir una depressió (consum de tòxics, estressors vitals, de personalitat…) n’hi ha alguns que són més propis de la població gran. Així, els principals factors de risc de presentar un episodi depressiu en gent gran serien haver presentat episodis previs, l’aïllament social, el deteriorament cognitiu, el deteriorament funcional i comorbiditats somàtiques.