El dol com a camí espiritual

Bernat Carreras, psicòleg clínic especialitzat en atenció al final de la vida, és del parer que tots els dols pels quals passem al llarg de la nostra existència són, al capdavall, part d’un mateix dol, d’un únic dol: el dol per la pròpia mortalitat. Així, els dols quotidians, petits o grans, per totes aquelles pèrdues i desenganys que es produeixen en el nostre dia a dia, juntament amb els inevitables dols per les morts de persones significatives per a nosaltres, constitueixen l’anunci i la invitació a preparar-nos per al dol definitiu: aquell que s’esdevé quan resulta obvi que la nostra vida s’apaga.

Serà per aquest motiu que les afectacions cognitives i emocionals identificades per la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross en l’atenció a persones moribundes, poden tenir també les seves contrapartides en la transformació íntima que experimentem quan ens colpeja la mort de persones que ens han estat cabdals. I d’aquesta manera, talment com la constatació de la pròpia mortalitat pot convertir-se per a nosaltres, en paraules del psiquiatra Viktor Frankl, en estímul per a una vida responsable, reeixida i amb sentit; també el daltabaix existencial que ens suposa la pèrdua d’algú profundament estimat obre la porta a la possibilitat d’emprendre un camí de creixement espiritual. Serà sobre aquest tipus de dol i sobre aquesta possibilitat de pelegrinatge espiritual que versarà aquesta breu ressenya.

Què entenem per espiritualitat?

Puntualitzem prèviament que quan parlem d’espiritualitat ens referim, tal com es va acordar a la Conferència de Consens liderada per Christina Puchalski el 2009 a Califòrnia, a aquell aspecte de la condició humana relacionat amb la manera com les persones busquem i expressem sentit, així com la forma en què expressem un estat de connexió amb el moment, amb nosaltres mateixos (self), amb els altres, amb la natura i amb allò significatiu o sagrat. 

Allò que ens caracteritza com humans, probable conseqüència de la nostra capacitat per a abstreure’ns de l’instant i prendre perspectiva respecte del passat i del futur, és el nostre anhel de sentit i transcendència. 

Com diu el biòleg Ramon Maria Nogués, els éssers humans no en tenim prou amb sobreviure, sinó que alberguem una luxosa «necessitat» de significació que tothora cerca allò que és veritable, bo i bell. Pel que fa a aquesta recerca existencial de sentit i transcendència que acompanya implícitament cadascun dels nostres dies, la pròpia mortalitat i la mort dels que ens són pròxims constitueix el més gran dels interrogants: una d’aquelles situacions límit, descrites pel psiquiatra Karl Jaspers, amb potencial per a capgirar totalment la nostra comprensió de la vida. I, com deia Frankl, mentre que si li trobem un sentit al patiment, serem més capaços de sostenir-lo, el patiment sense sentit té el potencial de destruir-nos. 

Disminuir el malestar emocional després de la pèrdua d'un ésser estimat

Llegeix més

És per això que David Kessler, deixeble de Kübler-Ross i expert en dol, subratlla com n’és d’important la troballa de significat en el trànsit des del dolor per la pèrdua a la represa del projecte vital: significat pel que fa a la mort, o a la pèrdua, o a com es va produir la mort, o a la vida de la persona difunta, o a la meva vida després de la seva pèrdua... Segons ell, aquesta troballa de significat pot adoptar moltes formes, entre les quals assenyala:

• L’agraïment pel temps compartit amb les persones difuntes.
• Una contribució nostra al món que els honori.
• Un ritual que commemori la seva vida.
• La realització d’algun canvi important en la pròpia vida a partir d’haver-nos-en adonat de la seva brevetat i del seu valor.
• L'enfortiment i la millora dels vincles amb persones que ens són importants... 

En definitiva, la descoberta d’una manera de mantenir l’amor per una persona després de la seva mort, mentre hom continua amb la seva vida, assumint que la pèrdua forma part de l’existència tal qual és i que el significat és allò que jo escullo de fer a partir d’aquella pèrdua.

El dol comporta un moviment oscil·lant d’experiències

D’una manera sistemàtica i metòdica, Clara Gomis, referent en dol i espiritualitat amb un marc conceptual que combina Psicologia, Filosofia i Teologia; descriu la travessa espiritual per a la qual la pèrdua ens capacita. Ho fa basant-se en les fases del dol definides per Alba Payás de shock, evitació, dolor i creixement i transformació; semblants a les apuntades per Kathleen Dowling Singh de caos (negació, enuig, negociació, depressió), acceptació i transformació. Fixem-nos que cadascun d’aquests models, com el pioner de Kübler-Ross o els més novedosos de William Worden, de Robert Neimeyer o de Margaret Stroebe i Henk Schut; presenten coincidències i divergències en la seva conceptualització del dol. Tal vegada, el seu mínim comú denominador el constitueix la constatació que el dol comporta un moviment oscil·lant entre unes experiències orientades al passat i a la pèrdua i unes altres orientades al futur i a la regeneració. Per a nosaltres, resulta obvi que cada persona viu el seu dol d’una manera única, però també, que cadascuna de les circumstàncies interiors que transitem durant el dol té un potencial de vida que se’ns ofereix. No es tracta de fases per les quals sí o sí haurem de passar, sinó de vivències que poden donar-se ara i adés en diferents moments del procés i que, reconeixent-les, podem transitar amb més consciència.

Així, retornant a la proposta de Gomis, el shock suposa el trencament de la comprensió del món prèvia a la pèrdua, comporta la tasca de fer front a la temptació del tancament a la vida i, espiritualment, conté una invitació a sostenir la buidor mitjançant la conscienciació dels vincles que romanen. Els moments d’evitació del dolor van aparellats a la pregunta -irresoluble analíticament parlant- del per què del patiment; pregunta que, des de l’espiritualitat, pot transformar-se en per a què i per a qui, és a dir, situar-nos en una tessitura de futur que permet fecundar creativament la nostra circumstància i atorgar-li un significat en la línia de les propostes de Kessler. 

L’experiència de dolor, que és immersió en el lament per la pèrdua, implica també la presa de contacte amb la noció junguiana de l’ombra, aquells aspectes desagradables o amenaçadors de la nostra identitat que solen restar ocults i que ara, en visibilitzar-se, poden ser atesos, acollits i acompanyats, possibilitant la unificació psicològica i una major congruència, autenticitat i tolerància. Els períodes de creixement i transformació exigeixen afrontar les històries mentals que la pèrdua desvetlla, en clau de victimitzacions, idealitzacions i culpabilitzacions; per tal de progressar en la renúncia de l’ego, el perdó i l’autotranscendència. Finalment, quan deixem enrere tots aquests funcionaments orientats a la pèrdua, en els quals l’energia està centrada en defensar-nos de les carències que aquesta activa en nosaltres, pot iniciar-se una darrera tasca: la recerca d’aquella petjada essencial que la persona difunta ha deixat en nosaltres i que nosaltres podem acollir, encarnar i perllongar des de la nostra pròpia genuïnitat. D’aquesta manera, seguint amb el plantejament de Clara Gomis, sanar el dol des de la perspectiva espiritual passarà per abandonar la fugida i la resistència al dolor, acceptant el present tal com és, augmentant en consciència, reconeixent qui som realment, aprenent noves formes de relació amb l’alteritat, connectant amb fonts d’autèntic amor i esperança, honorant el nostre vincle amb la persona difunta i sortint cap als altres en un acte d’autotranscendència personal i únic, capaç de donar sentit a la pròpia existència.

D’aquesta manera, retornant al que dèiem al principi, el dol per la pèrdua d’algú a qui estimàvem pot capacitar-nos per a l’afrontament de la nostra condició mortal, en la mesura que ens posa en disposició d’assumir el compromís definitiu: obrir-nos a que la nostra sigui una vida valuosa i lliurement escollida.