Com ha de ser l’abordatge d’un dol complex

S’estima que entre un 10 % i un 20 % de les persones en dol desenvolupen una forma de dol complicat. Diversos estudis han mostrat que, en aquests casos, el procés de dol no evoluciona de manera adaptativa i el patiment es manté intens i persistent en el temps, amb una afectació significativa del funcionament personal, social o laboral.

L’acompanyament en el dol no pot ser doncs uniforme ni estandarditzat, ja que el patiment associat a la pèrdua s’expressa amb intensitats i necessitats molt diverses segons la persona, el moment vital i el context relacional. 

No tots els processos de dol requereixen una intervenció professional, i intervenir en un dol no complex pot ser no només innecessari, sinó potencialment contraproduent. El dol forma part de les respostes humanes normals davant la pèrdua i, en la majoria dels casos, evoluciona de manera adaptativa quan la persona disposa de temps, suport i recursos personals suficients.

Què és el dol complex?

Ir al artículo

La recerca en psicologia clínica ha mostrat que determinades intervencions aplicades sense indicació clara poden pot psicopatologitzar el sofriment, interferir en els processos naturals d’elaboració del dol, intensificar el patiment o alentir la recuperació espontània. Per aquest motiu, l’acompanyament respectuós, l’observació i l’assessorament han de prevaldre sobre l’acció terapèutica prematura, reservant la intervenció especialitzada per als casos en què hi ha senyals de risc o elevada vulnerabilitat. 

Per aquest motiu, es poden diferenciar diversos nivells d’intervenció, que permeten ajustar el tipus de suport a la situació concreta (adaptat de Worden, 1996):

• Intervenció mínima en persones amb manifestacions proporcionals, pocs factors de risc i amb famílies i entorns contenidors I amb suport.
• Acompanyament (grup ajuda mútua…) en persones que expressen certes dificultats o famílies/entorns amb pocs mecanismes de contenció I suport.
• Intervenció especialitzada en persones amb elevat risc o alta vulnerabilitat.

L’abordatge del dol complex requereix doncs una mirada clínica acurada, que integri el respecte pels processos naturals del dol amb la necessitat d’identificar situacions de risc i oferir suport adequat. La recerca científica acumulada en les darreres dècades mostra que les intervencions en dol no són universalment eficaces ni indicades per a totes les persones, i que els seus beneficis depenen en gran mesura del nivell de patiment, del moment del procés i de les característiques individuals i contextuals.

Les revisions sistemàtiques i metaanàlisis sobre intervencions en dol indiquen que, en termes generals, aquestes poden ser útils, però majoritàriament de manera condicional. Els resultats positius es concentren sobretot en persones amb nivells elevats de malestar, amb processos de dol més complexos o amb símptomes persistents, mentre que les intervencions aplicades de forma indiscriminada a tota la població en dol mostren efectes modestos, inconsistents o inexistents. 

Aquestes dades reforcen la importància d’un model d’intervenció indicat, ajustat al risc i a la vulnerabilitat, en lloc d’un abordatge uniformitzat.

No intervenir de manera rutinària: una decisió clínica fonamentada

En la majoria de dols, fins i tot quan el patiment és intens, el procés evoluciona de manera adaptativa amb el pas del temps, el suport social i els recursos personals disponibles. L’evidència mostra que les intervencions preventives universals no només no aporten beneficis clars, sinó que en alguns casos poden interferir en els mecanismes naturals d’elaboració del dol, afavorint una mirada patologitzadora del sofriment.

Per aquest motiu, en absència d’indicadors clars de risc, l’actitud professional més adequada és l’acompanyament respectuós, l’escolta activa, la validació emocional i la psicoeducació bàsica sobre el dol, evitant intervencions estructurades prematures.

Comprendre el dol complex

Ir al artículo

Acompanyament i suport en situacions de dol complex

Quan el dol es veu travessat per factors de complexitat , com pèrdues traumàtiques, acumulació de dols, relacions ambivalents, manca de suport social o alta intensitat emocional sostinguda, l’evidència apunta a beneficis condicionals de les intervencions de suport. En aquests casos, l’objectiu no és «resoldre» el dol ni accelerar-lo, sinó sostenir el procés, reduir l’aïllament i afavorir una oscil·lació adaptativa entre el contacte amb la pèrdua i la reconexió amb la vida quotidiana.

En aquest nivell, poden ser especialment útils:

• L’acompanyament psicològic no directiu.
• Els grups de dol i els grups d’ajuda mútua, que faciliten la normalització emocional i el reconeixement interpersonal.
• Les intervencions psicoeducatives flexibles, centrades en comprendre el procés de dol i en reforçar recursos personals i relacionals.

Aquest tipus d’intervencions mostren una utilitat particular en persones amb vulnerabilitat elevada, però sense criteris de trastorn, i poden actuar com a factor protector davant la cronificació del patiment.

Intervenció especialitzada en el trastorn per dol prolongat

Quan el procés de dol queda bloquejat, el patiment es manté intens i persistent en el temps i hi ha una interferència clara en el funcionament personal, social o laboral, l’evidència és clara: les intervencions psicològiques especialitzades són eficaces i indicades. Les revisions mostren que els tractaments dirigits específicament al trastorn per dol prolongat obtenen millors resultats que les intervencions no específiques o els tractaments pensats principalment per a la depressió.

Aquests abordatges solen ser més eficaços quan:

• S’adrecen a persones amb símptomes greus i persistents.
• Inclouen un treball estructurat amb la realitat de la pèrdua i el vincle amb la persona morta.
• Aborden l’evitació, la culpa, la ràbia i la dificultat per reconstruir projectes vitals.
• Es desenvolupen en formats individuals i amb una certa continuïtat temporal.

Reconèixer la necessitat d’aquest tipus d’intervenció no implica patologitzar el dol, sinó oferir una resposta clínica adequada a un patiment profund i sostingut.

Factors associats a una major eficàcia de les intervencions

La recerca identifica diversos elements que semblen associar-se a millors resultats terapèutics en dol complex i dol prolongat:

• Intervencions conduïdes per professionals amb formació específica en dol.
• Major eficàcia en persones amb nivells inicials elevats de malestar.
• Programes amb diverses sessions i un mínim seguiment.
• Adaptació del contingut a l’edat, el gènere, el tipus de pèrdua i el moment del procés.

Aquestes dades reforcen la idea que no és tant el fet d’intervenir com el com, el quan i el per a qui el que determina l’eficàcia.

Quan demanar ajut

Quan el dol esdevé especialment intens, persistent o interfereix de manera significativa en la vida quotidiana, és important recordar que no cal travessar-lo en solitud. Demanar ajuda no significa que el dol no s’estigui fent bé, sinó reconèixer que el patiment ha superat els recursos disponibles en aquell moment. El primer pas pot ser compartir com ens sentim amb una persona de confiança —família, amistats o referents comunitaris— i permetre’ns ser escoltats sense presses ni judicis.

Si el malestar es manté en el temps o va en augment, és recomanable consultar amb professionals de la salut, com el metge o metgessa de capçalera, que poden fer una primera valoració i orientar cap als recursos adequats. En molts casos, l’atenció primària és una porta d’entrada accessible per detectar situacions de vulnerabilitat i facilitar derivacions a serveis de salut mental o a dispositius especialitzats en dol.

El dol complex pot ser abordat i alleujat amb el suport adequat, i buscar ajuda és un pas fonamental cap a la cura i la recuperació del sentit de vida.

Abordar el dol complex implica mantenir una posició clínica equilibrada: evitar tant la banalització del sofriment com la seva medicalització prematura. El criteri central no és la intensitat del dolor, que pot ser molt elevada en dols normals, sinó la capacitat de moviment del procés, la presència d’oscil·lació adaptativa i la possibilitat, encara que fràgil, d’elaboració.

Quan el dolor queda fixat, incapacita i erosiona el sentit vital, la intervenció especialitzada és no només indicada, sinó necessària. En aquest sentit, demanar ajuda no és un fracàs del dol, sinó una resposta adaptativa davant un patiment que ha superat els recursos disponibles en aquell moment.

Finalment, si apareixen senyals d’alerta com idees de mort, desesperança profunda, consum de substàncies o un deteriorament marcat del funcionament diari, cal demanar ajuda immediata. En aquestes situacions, és important contactar amb serveis d’urgències, línies d’atenció emocional o serveis especialitzats en salut mental.