«Conèixer els gens implicats en el TOC obre la porta a les teràpies de precisió»

Es tracta d'un estudi realitzat pel Consorci Internacional de Genòmica Psiquiàtrica, del qual forma part l'Hospital Universitari de Bellvitge, que recull per primera vegada una mostra prou àmplia de persones amb TOC per poder estudiar en profunditat els factors genètics implicats en aquest trastorn .

Sabíem, com a punt de partida, que es tracta d'un trastorn d'herència poligènica, és a dir, que hi ha molts gens implicats i cada un aporta un petit increment de risc, però aquest estudi confirma que els gens més implicats en el risc de tenir TOC no estan distribuïts de manera aleatòria per tot el genoma humà. Hem pogut detectar fins a 25 gens especialment associats amb el risc de tenir aquest trastorn, concentrats en aproximadament 30 loci o regions cromosòmiques. Aquests gens s'expressen especialment en certes neurones i àrees del cervell relacionades amb la presa de decisions, la memòria i les funcions cognitives d'ordre superior.

Aquest treball confirma que el TOC és un trastorn en què intervenen centenars o milers de gens que s'expressen en circuits cerebrals complexos, la interacció dels quals contribueix al seu desenvolupament, i s'han pogut identificar en quines regions dels cromosomes es concentra el risc genètic més gran.

Aproximadament el 40% del risc de tenir trastorn obsessivocompulsiu té una base genètica, però fins ara érem totalment incapaços de trobar quins gens hi intervenien. L'estudi ens ha permès detectar per fi quins són els gens que estan implicats en el desenvolupament del TOC i entendre'n l'afectació en els circuits de connectivitat cerebral. Això ens obre camp per poder millorar molt el pronòstic i els tractaments, a través de la medicina de precisió, de manera semblant als avenços que s'han fet en l'àmbit de l'oncologia.

Hem pogut detectar fins a 25 gens especialment associats amb el risc de tenir TOC, concentrats en aproximadament 30 regions cromosòmiques.

D'una banda, podrem començar a dissenyar fàrmacs. Si sé, per exemple, que una part dels gens que tenen a veure amb el risc de tenir TOC estan relacionats amb la síntesi de certes proteïnes en una zona del cervell, puc intentar buscar un fàrmac que estimuli la síntesi d'aquestes proteïnes. És a dir, per primer cop podrem dissenyar fàrmacs entenent quina és la base del problema. I després, a psiquiatria, ara s'està començant a obrir un camp molt interessant que és el de la neuromodulació. Si podem detectar els gens alterats i estudiar en quines regions del cervell estan més presents, podrem saber quines regions cerebrals pot ser útil estimular amb aquest tipus de teràpies.

Hi ha molts factors diferents. Sabem que els canvis hormonals, sobretot dels nivells d'estrògens en les dones, poden actuar com a factors que afavoreixin l'aparició del TOC o que empitjorin els símptomes: l'any anterior o posterior a la primera regla, durant el cicle menstrual, en l'embaràs i, especialment, durant el postpart. D'altra banda, sabem que algunes infeccions causades per diferents gèrmens i bacteris poden afavorir també l'aparició o l'empitjorament dels símptomes obsessius, i donar lloc a quadres neuropsiquiàtrics que s'anomenen PANS (síndrome neuropsiquiàtric pediàtric autoimmune).

I després, en general, algunes situacions que tenen a veure amb canvis en el nivell de responsabilitat (iniciar una nova feina, independitzar-me, començar a viure en parella…) poden influir en l'aparició del trastorn; o també situacions traumàtiques infantils, com l'abús sexual, el maltractament, l'abandó o l'assetjament.

Una dada significativa és que més d'un 40% de les persones són capaces d'associar l'inici del trastorn obsessiu a algun desencadenant. No vol dir que hagi de ser una relació causa-efecte directa, però són factors que poden explicar per què s'inicia en aquell moment i no en un altre o perquè amb un tipus de símptomes i no amb d'altres.

És un èxit de les associacions de primeres persones i famílies, que han estat molt persistents a assenyalar i reivindicar aquesta necessitat, juntament amb els professionals. El trastorn obsessivocompulsiu, de tots els trastorns mentals, probablement és dels que més temps transcorre des dels primers símptomes fins que la persona sol·licita ajuda i rep un diagnòstic i un tractament. En les persones adultes, la mitjana és entre set i deu anys, i en els infants és una mica menys, tot dependrà de si els pares poden detectar-ne els símptomes. Aquesta tardança té diverses explicacions: algunes persones desconeixen que això és un trastorn, creuen que són manies, peculiaritats seves; d'altres, malgrat entendre que allò que els passa no és normal, desconeixen que té tractament i que poden rebre ajuda; i hi ha persones que no busquen ajuda per vergonya.

És important que els clínics tinguin experiència i estiguin formats en TOC per saber detectar alguns símptomes obsessius no tan freqüents com els temors de contagi i els rituals de rentat i desinfecció. També és important que no s'alarmin si la persona parla sobre obsessions agressives o sexuals, i que sàpiguen transmetre que es tracta de símptomes molt freqüents en el trastorn obsessiu. Com més aviat es detecti i diagnostiqui, abans podrem oferir un tractament per a la persona i millorar-ne el pronòstic.

Encara que no hi ha gaires estudis, però el diagnòstic precoç i la intervenció primerenca, com en qualsevol trastorn mental, són fonamentals. Fixeu-vos que estem parlant de moments d'inici del TOC -infància, adolescència, primers anys de l'edat adulta- en què el cervell és encara molt permeable, molt modificable. És un cervell encara amb molta capacitat de canvi i adaptació. Si jo intervinc de manera precoç, les probabilitats de resposta són molt més altes que si deixo que estigui present en el meu cervell durant deu, quinze o vint anys. Ja només pel que fa a la teràpia de conducta, si jo porto moltíssims anys fent un ritual, pel meu cervell això és gairebé un hàbit. Tots sabem com n'és de difícil canviar els hàbits, doncs imagineu-vos quan a més tenen el component obsessiu.

Reclamem que tots els centres a Espanya tinguin programes d'atenció als primers episodis obsessius. Si jo puc tractar algú en els primers dos anys, la probabilitat de millora és molt més alta.

És importantíssim fer un diagnòstic correcte i precoç i oferir un tractament efectiu com més aviat millor. Això s'ha aconseguit moltíssim en psicosi i és el que reclamem per al TOC: que tots els centres a Espanya tinguin programes d'atenció als primers episodis obsessius. Si jo puc tractar algú en els primers dos anys d'aparició dels símptomes obsessius, la probabilitat de millora és molt més alta.

En pràcticament cap altre trastorn mental es caricaturitza les persones afectades com en el trastorn obsessivocompulsiu. No crec que ningú rigui de les persones que tenen depressió, i tots sabem com poden ser de greus els trastorns de conducta alimentària o el que poden arribar a patir les persones amb un trastorn bipolar. Però el TOC ha estat un trastorn molt ignorat del qual durant molt de temps gairebé no se n'ha parlat i el cinema ho ha fet sobretot des de la caricaturització.

El trastorn obsessivocompulsiu pot ser extraordinàriament incapacitant i invalidant. Les persones amb TOC tenen la capacitat de raonament i de discerniment perfectament preservades, però hi ha un aspecte concret en què perden totalment la seva capacitat de control. Poden pensar que es contagien d'una malaltia, que són responsables de cometre un error que té conseqüències terribles, que poden agredir sexualment o físicament un ésser estimat, que passarà alguna cosa si no toquen, si no repeteixen, si no diuen… Si tinc un pensament intrús continu que em diu que sóc culpable d'alguna cosa terrible que em passarà a mi o a les persones que estimo, qualsevol de nosaltres en aquesta situació faríem el que fan ells: intentar calmar el malestar. Això comporta començar a ritualitzar, començar a evitar.

El TOC pot ser extraordinàriament incapacitant. Hi ha persones que no poden fer res, que no poden menjar, no es poden vestir, no poden sortir del seu domicili.

Les persones més severes que he vist no es poden aixecar del llit, perquè només obrir els ulls i decidir si surten amb el peu dret o esquerre els pot provocar un nivell d'ansietat brutal. Hi ha persones que compten quantes vegades parpellegen, respiren o empassen saliva… Imagineu-vos el que comporta això. Hi ha persones totalment incapacitades que no poden fer res, que no poden menjar, no es poden vestir, no poden sortir del seu domicili. Tot i que es tracta d'un trastorn molt dimensional i hi ha moltes persones amb símptomes més moderats que respondran molt bé al tractament, un 5 o 10% tindran formes gravíssimes del trastorn i, a més, molt resistents a tots els tractaments estàndard. Per això és important que dissenyem programes de tractament específics per a elles.

Maria dels Àngels Giralt Ruiz

Presidenta

Associació TOC Catalunya

«El TOC és un trastorn molt greu, que sovint es banalitza»

Llegeix més

En tots aquests anys hem après que si volem avançar en la investigació de trastorns tan complexos, és imprescindible que ens coordinem entre els diferents centres internacionals. Actualment, la intel·ligència artificial ens obre un camp enorme per analitzar les dades genètiques i de neuroimatge de milers de persones. Si podem utilitzar les tècniques de machine learning per analitzar aquestes dades, podrem detectar patrons que potser fins ara no hem detectat.

En aquest sentit, crec que les línies de futur van, d'una banda, a aconseguir informació genètica i informació de neuroimatge del màxim de persones i analitzar-la amb aquestes tècniques de machine learning per començar a entendre com es tradueixen els factors genètics i els factors ambientals en el cervell. D'altra banda, això ens permetrà la transformació en l'àmbit terapèutic, és a dir, començar a dissenyar molècules que repararan aquestes zones que no funcionen o començar a estimular i a neuromodular des de fora. Crec que aquests són bàsicament els aspectes que cal treballar.