El TOC en la infància i l'adolescència

El trastorn obsessivocompulsiu (TOC) en la infància és més freqüent del que es pensava fa algunes dècades. Estudis recents estimen que la prevalença en infants i adolescents se situa entre l'1% i el 3% de la població general. L'edat d'aparició té un primer pic durant la infància (al voltant dels 10 anys) i un altre a l'edat adulta. S'estima que aproximadament el 25% de tots els casos de TOC comencen abans dels 14 anys .

En la infància el trastorn és més freqüent en nens que en nenes, però aquesta diferència s'iguala durant l'adolescència i l'edat adulta. A més, s'ha observat un important component genètic, per la qual cosa el risc de tenir TOC és deu o dotze vegades més gran si un familiar de primer grau va desenvolupar el trastorn en una edat primerenca.

Detectar els símptomes obsessivocompulsius en la infància no sempre és senzill. Molts comportaments que podrien semblar preocupants formen part del desenvolupament normal. Per exemple, els infants més petits solen presentar conductes ritualitzades, com seguir sempre la mateixa rutina abans de dormir, voler escoltar el mateix conte cada nit o insistir a fer certes activitats d'una manera concreta. També poden mostrar creences supersticioses o màgiques, com pensar que portar una samarreta «de la sort» els ajudarà en un examen.

Els infants tenen menys capacitat per identificar els seus pensaments obsessius i sovint no tenen la maduresa necessària per reconèixer que les seves accions compulsives són desproporcionades o irraonables.

Aquests comportaments solen disminuir de manera natural a partir dels 7 anys, per això l'edat de l'infant és un element clau per valorar si els rituals són evolutivament normals o si comencen a ser problemàtics.

A més, a diferència dels adults, els infants tenen menys capacitat per identificar els seus pensaments obsessius, sovint no tenen la maduresa necessària per reconèixer que les seves accions compulsives són desproporcionades o irraonables i no tenen el vocabulari i la comprensió necessaris per expressar el que els passa. És possible que no puguin separar la realitat de la fantasia, cosa que els dificulta qüestionar la validesa de la connexió entre els seus pensaments i comportaments. Molts inafnts poden creure sincerament que els seus rituals són necessaris. Per exemple, poden pensar que si no repeteixen una frase diverses vegades mentalment, els pot passar alguna cosa dolenta als pares.

A això se suma que alguns infants poden sentir-se avergonyits pels seus pensaments o témer la reacció dels altres, per la qual cosa no sempre parlen obertament del que els passa. Per aquest motiu, la família exerceix un paper clau en la detecció precoç de possibles símptomes.

¿Quins senyals d'alarma del TOC poden detectar les famílies?

En molts casos, els primers indicis són canvis subtils en el comportament. Alguns senyals que poden alertar les famílies són:

• Involucrar constantment la família: constantment demana que li asseguris alguna cosa: «Segur que no em posaré malalt?», «Estàs segur que no he fet res dolent», «Em perdones pel que vaig pensar?».
• Lentitud extrema en tasques quotidianes: activitats senzilles es poden tornar molt llargues perquè sent que les ha de fer «de la manera correcta». Per exemple, trigar molt de temps a vestir-se o a fer els deures perquè necessita repetir accions diverses vegades.
• Irritabilitat: Esclats d'ira si se'ls interromp un ritual o si alguna cosa no està exactament com creu que hauria d'estar.

En altres casos, els símptomes són més evidents. Algunes conductes que poden aparèixer són:

• Rentar-se les mans repetidament , tancar i tornar a tancar les portes amb clau o tocar objectes en un ordre determinat.
• Por extrema o exagerada a la contaminació, a que els familiars resultin ferits o es facin mal o fer-se mal a ells mateixos.
• Ús de pensament màgic, com ara: «Si toco tot el que hi ha a l'habitació, la mare no morirà en un accident de cotxe».
• Cerca repetida de garanties sobre el futur.
• Intolerància a certes paraules o sons.
• Confessió repetida de «mals pensaments», com ara pensaments cruels (pensar que un amic de la família és lleig), sexuals (imaginar un company de classe nu) o violents (pensar a matar algú).

Per identificar possibles símptomes, també és important tenir en compte que el TOC pot començar amb una obsessió o una compulsió que pot durar un temps molt variable i, posteriorment, pot canviar a una altra o a diverses. Per considerar-se un TOC, els símptomes han d'interferir en la vida diària i poden afectar l'autoestima, l'estat d'ànim, la vida familiar i el rendiment acadèmic.

Hem d'estar atents si ens confessa de manera repetida pensaments cruels, sexuals o violents envers els altres, si té por extrema de la contaminació o si té intolerància a certes paraules o sons.

Quines són les obsessions i les compulsions més freqüents en la infància i l'adolescència?

Determinats patrons d'obsessions i compulsions apareixen de manera més freqüent durant la infància i la adolescència.

Obsessions

• Por a la contaminació: temor excessiu als gèrmens, la brutícia o les substàncies enganxoses.
• Por al mal: pensaments recurrents que alguna cosa terrible els passarà a ells o als pares (accidents, malalties). Temor a poder fer mal o a fer-se mal intencionadament, o que els altres pateixin mal a causa del que hagin fet o deixat de fer.
• Necessitat de simetria i ordre: sentir que les coses han d'estar perfectes o en un lloc exacte per evitar que passi alguna cosa dolenta.
• Pensaments tabú: idees agressives o inapropiades que sent com a «dolentes» i que li generen molta culpa.
• Pensaments màgics o supersticiosos: portar roba interior d'un color determinat o realitzar activitats quotidianes un nombre determinat de vegades.

Compulsions

• Rentat i neteja: rentar-se les mans excessivament, dutxes molt llargues o evitar tocar certs objectes (poms de portes, sabates).
• Verificació: revisar moltes vegades si la motxilla està tancada, si la llum està apagada o si la porta està bloquejada.
• Repetició: llegir una frase una vegada i una altra, entrar i sortir d'una habitació o tocar un objecte fins que estigui bé.
• Ordenar i col·locar: necessitat de simetria o d'alineació d'objectes d'una manera específica.
• Rituals mentals: resar en silenci, explicar números o repetir paraules per «anul·lar» un mal pensament o per evitar que passi alguna cosa dolenta.

Què pot fer la família?

Un cop fet el diagnòstic, la participació de la família és fonamental. Els pares solen ser els qui passen més temps amb els fills i els poden ajudar a aplicar a la vida diària les estratègies apreses en teràpia.

Un aspecte clau que cal treballar és l'adaptació familiar. Aquest terme fa referència a les situacions en què els familiars, amb la intenció d'ajudar, participen en els rituals dels fills o modifiquen les rutines per evitar-los l'ansietat. Hi ha múltiples formes d'adaptació familiar: des de contestar constantment preguntes en relació amb els seus pensaments obsessius o deixar de fer vacances, sortir a restaurants o fins i tot canviar la seva manera de parlar per evitar situacions que els provoquin ansietat als seus fills. Poden evitar noms, números, colors i sons específics que els provoquin malestar.

En adaptar-se als símptomes obsessius i compulsius, els progenitors pensen que estan oferint-li consol, i és veritat que se sentirà millor en el moment, però aquest alleujament és fugaç i, de fet, pot reforçar la seva ansietat a llarg termini. L'ansietat es manté mitjançant l'evitació, per la qual cosa els familiars que s'adapten als fills fan que els símptomes s'afermin encara més. Així doncs, intentar protegir-lo de les coses que desencadenen les pors pot ser contraproduent. En actuar amb naturalitat, s'està adaptant inadvertidament al trastorn i permetent que s'apoderi de la vida de l'infant.

Quan la família s'adapta o participa en els rituals dels seus fills per protegir-los, en realitat estan reforçant la seva ansietat a llarg termini i facilitant que els símptomes es reafirmin.

El tractament de referència per al TOC pediàtric és una forma de teràpia cognitivoconductual (TCC) anomenada teràpia d'exposició i prevenció de resposta. Aquesta teràpia consisteix a exposar l'infant a les seves ansietats de manera gradual i sistemàtica, perquè deixi de témer i evitar aquests objectes o situacions; la «prevenció de resposta» significa que no se li permet fer un ritual per gestionar les pors. Atès que els pares s'involucren tant en el TOC dels seus fills, les investigacions han demostrat que incloure'ls en el tractament i assignar-los com a «coterapeutes» millora la seva eficàcia.

Gran part del treball a TCC implica practicar fora de les sessions, cosa que requereix la participació de la família. Als infants se'ls assignen tasques i se'ls demana que continuïn practicant com afrontar les pors en diversos entorns. Com que l'exposició i la prevenció de la resposta generen ansietat i requereixen un seguiment considerable, la participació i el suport familiar són essencials.

El paper de la família en el TOC: acompanyar, comprendre i col·laborar

Ir al artículo

Informació clau sobre el TOC en la infància

El TOC pot aparèixer ja a la infància i, encara que de vegades passa desapercebut, la seva detecció primerenca és fonamental per evitar que interfereixi de manera significativa en el desenvolupament de l'infant.

Reconéixer els senyals d'alarma, comprendre com funciona el trastorn i cercar ajuda professional són passos clau. Amb el tractament adequat i el suport de la família, la majoria dels infants amb TOC poden aprendre a manejar els símptomes i desenvolupar una vida plena i funcional.

Les famílies no només formen part del problema quan, sense saber-ho, s'adapten als rituals dels fills; també es poden convertir en una peça fonamental de la solució, acompanyant-los en el procés d'aprendre a enfrontar-se a les seves pors .