Com afrontar el dol si no has pogut assistir al funeral?

Els rituals de comiat tenen un valor molt profund. No eliminen el dolor ni el resolen, però sí que ajuden a donar-li un lloc, a reconèixer que una pèrdua ha passat de debò i a començar a transitar-la. El funeral, una cerimònia o fins i tot un petit gest íntim, no són només actes socials, són actes simbòlics que ens permeten passar de la commoció inicial a una primera elaboració del dol.

En aquest sentit, Byung-Chul Han recorda una cosa molt valuosa: els rituals sostenen la comunitat perquè ens permeten reconèixer, no només veure. Reconèixer és captar alguna cosa com a significativa, com a part d'una continuïtat, i no com un fet aïllat que passa i s'esvaeix. En el dol, això és essencial. El ritual ajuda a anomenar l'absència, inscriure-la en una història, donar-li una forma compartida. Avui dia, que sovint hi ha molta comunicació però poca comunitat, els rituals continuen oferint un llenguatge comú per al dolor, el record i el comiat.

Potser per això els rituals fan habitable el temps. En moments de pèrdua, quan tot sembla contingent, trencat o irreal, ofereixen un marc, un gest, una seqüència que sosté. Donen estabilitat a la vida enmig del desordre emocional i ajuden a convertir un temps de desconcert en un temps que pot ser acompanyat, significat i recordat. No curen la pena, però sí que la humanitzen: fan que el dolor no quedi només en allò íntim o en allò caòtic, sinó que pugui ser acollit en un espai de sentit, de vincle i de memòria.

En general, sí que és convenient que els infants puguin assistir-hi, sempre que se'ls prepari bé i que estiguin acompanyats per una persona adulta de confiança que els pugui sostenir emocionalment. Sovint, amb la intenció de protegir-los, tendim a apartar-los de la mort, del funeral o dels comiats. Però protegir no sempre vol dir excloure. Els infants també formen part de la família, també tenien un vincle amb aquesta persona i també necessiten comprendre que ha passat una cosa important. Deixar-los fora, sense explicació o sense participació, de vegades no disminueix el dolor, sinó que hi afegeix confusió, sensació d'estranyesa o, fins i tot, fantasies més angoixants que la realitat.

La pregunta, doncs, no és tant si han d'anar o no, sinó com acompanyar-los perquè aquesta experiència sigui comprensible i habitable per a ells. Convé explicar-los amb paraules senzilles i clares què ha passat, què és un funeral o una cerimònia de comiat, què hi veuran i què poden esperar: que hi haurà persones tristos, que algunes ploraran, que potser hi haurà abraçades, silencis, precs o moments solemnes. També és important transmetre'ls que totes aquestes reaccions són normals i que ells no tenen l'obligació de comportar-se d'una manera concreta ni de sentir alguna cosa determinada. Alguns nens es voldran acostar molt, preguntar o participar; altres preferiran observar, mantenir-se una mica apartats o necessitaran sortir un moment. Tot això pot ser adequat si se senten acompanyats.

També ajuda molt donar-los cert marge d'elecció en la mesura del possible. Per exemple, preguntar-los si volen portar un dibuix, una flor, llegir unes paraules o simplement ser-hi presents. Participar, encara que sigui amb un petit gest, sol ajudar més que quedar-ne al marge, perquè els permet situar la pèrdua en la realitat i començar a acomiadar-se d'una manera compartida. I si en algun moment no volen seguir o se senten sobrepassats, convé respectar-ho sense dramatitzar. El que és important no és complir una norma social, sinó oferir-los una experiència de comiat que els ajudi a entendre, a sentir-se inclosos i a viure aquell moment amb la major seguretat emocional possible.

Els infants han d'anar a un funeral?

Llegeix més

També pot ser important que hi participin, però en aquests casos convé adaptar molt l'acompanyament a les seves necessitats concretes. No tots els adolescents amb autisme viuran igual un comiat, i per això és clau no aplicar una regla general. A més del diagnòstic, és important conèixer bé el nivell de funcionament, la forma habitual de comprendre les situacions, la tolerància als canvis, als estímuls i a la càrrega emocional, així com la manera d'expressar el malestar. Alguns necessitaran informació molt concreta i anticipada sobre què passarà, qui hi serà, quant durarà o què se n'espera; altres potser necessitaran temps més curts, menys estímuls, un espai on poder retirar-se o la presència constant d'una persona de referència que els doni seguretat. Recordem que els funerals acostumen a ser espais amb molta gent, de vegades amb molt de soroll. Com millor coneguem com funciona aquest adolescent en la seva vida quotidiana, millor podrem decidir si assistir al funeral l'ajudarà o si convé pensar en una altra forma de comiat.

També és important explicar amb claredat què ha passat, evitant metàfores ambigües o expressions que puguin generar confusió, i oferir-li maneres pròpies de participar en el comiat. De vegades acudir al funeral pot ajudar-lo a comprendre la realitat de la pèrdua i a sentir-se inclòs en allò que viu la família; altres vegades pot ser preferible un comiat més breu, més íntim o adaptat, que li permeti transitar aquest moment sense un nivell de sobrecàrrega excessiu. El que és important no és complir una norma social ni fer que hi participi «com toca», sinó afavorir una experiència comprensible, tolerable i respectuosa amb la seva manera d'estar al món. També en el dol, acompanyar bé vol dir personalitzar, observar i reconèixer la persona concreta que tenim davant.
 

Sí, pot ser una idea molt bona. De vegades, en el primer funeral no estem realment en condicions d'acomiadar-nos: estem desbordats, processant la informació sense acabar de creure-la, sostenint altres persones o funcionant gairebé en automàtic. Això no vol dir que no volguéssim ser presents ni que el lligam fos menys important; significa, senzillament, que en aquell moment potser el dolor era encara massa gran o irreal per poder viure el comiat d'una manera plena.

En el dol, no tot passa al primer instant. Hi ha vegades que la consciència de la pèrdua arriba més tard, i amb ella també la necessitat de fer un gest més propi, més serè, més veritable. En aquest sentit, quan William Worden (psicòleg) fa referència a la tasca d'«acceptar la realitat de la pèrdua», ens recorda precisament que el dol necessita temps perquè la mort pugui ser reconeguda no només intel·lectualment, sinó també emocionalment. I aquesta acceptació, de vegades, no passa en el primer moment ni en el ritual col·lectiu, sinó més tard, quan l'absència comença a fer-se veritablement real.

Els rituals no tenen perquè limitar-se a un únic moment ni a una fórmula concreta: un comiat més petit, més propi, pot ser profundament reparador.

Per això, organitzar després un ritual íntim a casa, amb fotos, música, cartes, espelmes o persones properes, hi pot ajudar molt. Els rituals no tenen perquè limitar-se a un únic moment ni a una fórmula concreta: un comiat més petit, més propi, pot ser profundament reparador. Pot oferir aquest espai de veritat i presència que potser no va ser possible al principi. També aquí ressona Henri Nouwen, quan recorda que les ferides no es transformen negant-les, sinó quan les podem habitar amb sentit i amb humanitat. De vegades, aquest segon comiat ajuda a donar un lloc més habitable a la pèrdua.
 

La primera cosa que et vull dir és que el teu dolor té tot el sentit. A la pèrdua s'hi va afegir una altra ferida: la de no haver pogut estar, no haver pogut acomiadar-te, no haver pogut acompanyar. I aquesta impotència pesa molt. De vegades no només plorem la persona que hem perdut, sinó també tot allò que no vam poder fer, dir o viure amb ella en aquell moment. Per això, «superar-ho» potser no és la millor paraula. El dol no consisteix a oblidar ni a deixar de sentir, sinó a poder anar integrant a poc a poc el que ha passat, d'una manera que resulti més habitable i menys punyent.

En aquests casos pot ajudar molt crear un comiat pendent . Escriure-li una carta, parlar-li en veu alta, visitar un lloc significatiu, fer un gest a la seva memòria, encendre una espelma o compartir records amb algú de confiança poden ser maneres de donar un lloc a allò que va quedar interromput. De vegades el dol es queda especialment bloquejat quan una part de nosaltres sent que «no va poder tancar», que alguna cosa important va quedar suspesa. No sempre podem canviar el que ha passat, però sí que podem buscar una manera de reconèixer tant la pèrdua com aquest comiat que no va poder ser. Donar-li un lloc simbòlic al que va faltar no esborra el dolor, però moltes vegades ajuda a alleujar la sensació d'irrealitat o de deute pendent.

Escriure-li una carta, parlar-li en veu alta, visitar un lloc significatiu, fer un gest a la seva memòria, encendre una espelma o compartir records amb algú de confiança poden ser formes de fer allò que va quedar interromput

També és important recordar que no és la intensitat del dolor, per si sola, el defineix si un dol va bé o malament. El dolor pot ser molt profund i continuar sent un dol esperable. El que més ens orienta és si, amb el pas del temps, aquest patiment queda completament congelat, incapacita de manera persistent, aïlla, impedeix funcionar mínimament o manté la persona atrapada en la culpa, la ràbia o la impossibilitat d'acceptar la realitat de la pèrdua. En aquest sentit, demanar ajuda professional o a associacions de dol no vol dir que estiguis fent el dol «malament», sinó que reconeixes que aquesta experiència t'ha desbordat i que necessites que t'acompanyin.

Disminuir el malestar emocional després de la pèrdua d'un ésser estimat

Llegeix més

Des de la pràctica clínica, una de les estratègies més útils és validar que no haver pogut acomiadar-se ni participar en el ritual col·lectiu pot intensificar molt el dol. No és un detall secundari: sovint hi afegeix una vivència d'irrealitat, impotència, culpa o deute pendent. Moltes persones senten que «una cosa va quedar interrompuda», i posar paraules a aquesta experiència ja té un valor terapèutic important. A partir d'aquí sol ajudar afavorir algun tipus de ritual substitutiu: escriure una carta, encendre una espelma, visitar un lloc significatiu, fer un comiat íntim o expressar el que no es va poder dir. El psiquisme necessita moltes vegades un gest simbòlic per començar a acceptar emocionalment la realitat de la pèrdua.

També és important explorar amb delicadesa els pensaments de culpa —si hi hagués estat, si hagués arribat, si hagués fet alguna cosa més—, perquè solen néixer de l'amor i de la impotència més que no pas d'una responsabilitat real. Amb això, convé ajudar la persona a reconstruir una forma d'enllaç intern amb qui ha mort, sense forçar un «tancament» artificial. L'objectiu no és esborrar el dolor sinó fer-lo més habitable. I, clínicament, no ens orienta només la intensitat del patiment, sinó si amb el temps aquest patiment queda bloquejat, incapacita de manera persistent o impedeix integrar la pèrdua. En aquests casos, un acompanyament psicològic més estructurat pot ser especialment necessari.

Com ha de ser l’abordatge d’un dol complex

Ir al artículo

Aquesta és una pregunta molt freqüent en dol i gairebé sempre neix de l'amor. Quan una persona molt estimada mor, la ment revisa una vegada i una altra el que ha passat, buscant un moment diferent, una decisió diferent o una presència que potser hauria canviat alguna cosa. Però moltes vegades aquesta pregunta no expressa una responsabilitat real, sinó la dificultat d'acceptar que hi va haver coses que s'escapaven completament al nostre control. De vegades no ens sentim culpables perquè realment poguéssim haver evitat la mort, sinó perquè ens dol profundament no haver pogut protegir més, estar més o fer més.

Més que quedar atrapats en aquesta culpa, convé preguntar-nos amb honestedat què depenia realment de nosaltres i què no. Acceptar que no tot era a les nostres mans pot ajudar passar a una pena més veritable i més habitable.

En aquestes situacions ajuda molt distingir entre responsabilitat i impotència. La impotència fa mal, i forma part del dol; però sentir impotència no vol dir necessàriament ser responsable del que ha passat. La ment, quan pateix, tendeix a reconstruir escenaris alternatius, «si hi hagués estat», «si hi hagués arribat», «si hi hagués insistit», perquè busca una explicació a allò irreversible. Per això, més que quedar atrapats en aquesta culpa, convé preguntar-nos amb honestedat què depenia realment de nosaltres i què no. Acceptar que no tot estava a les nostres mans no elimina tampoc la tristesa, però pot ajudar que la culpa vagi deixant pas a una pena més veritable i més habitable.

Té sentit si tu consideres que té sentit. De vegades no parlem només perquè l'altre ens respongui, sinó perquè necessitem posar paraules a alguna cosa que ha quedat suspesa dins nostre. En el dol, és molt freqüent que aparegui aquesta sensació de conversa pendent: coses que hauríem volgut agrair, demanar perdó, expressar o simplement dir en veu alta. Poder pronunciar-les, escriure-les o pensar-les amb claredat no és una cosa inútil ni estranya; al contrari, pot ser una manera important d'elaborar la pèrdua i de donar lloc a un comiat que no es va poder fer al seu moment.

Dir-ho, encara que l'altra persona ja no ho pugui escoltar, pot tenir un profund valor simbòlic i emocional. Durant molt de temps es va pensar que fer bé el dol significava «desprendre's» de la persona morta, tallar el vincle i tancar definitivament aquesta relació per poder seguir endavant. Avui sabem que no sempre és així. La teoria dels vincles continuats planteja que, en molts dols, el que és saludable no és oblidar ni deixar anar del tot, sinó trobar una manera nova de mantenir aquest vincle : ja no en la presència física, sinó en la memòria, en els valors compartits, en el record, en el que aquella persona continua significant en la nostra vida. No es tracta de viure ancorats al passat, sinó de transformar el vincle, no pas esborrar-lo.

És completament normal que apareguin sentiments oposats o ambivalents. En el dol, les emocions no segueixen un ordre net ni una seqüència fixa: no anem passant d'una fase a una altra de manera lineal. Més aviat en un dol conviuen una barreja de pensaments i de sentiments, com ara tristesa, gratitud, ràbia, tendresa, alleujament, nostàlgia o, fins i tot, moments de calma. Per això, que el dia de l'aniversari d'aquella persona estimada sentis alhora pena perquè no hi és i alegria perquè aquell dia va néixer no és una contradicció: és precisament una expressió molt humana del dol. Estimem la persona que falta, agraïm haver-la tingut a la nostra vida i, al mateix temps, patim la seva absència.

Estimem la persona que falta, agraïm haver-la tingut a la nostra vida i, al mateix temps, patim la seva absència.

Pot ser un dia per recordar qui va ser, agrair que va formar part de la vostra vida i reconèixer també quant se'l troba a faltar. L' important no és fer «allò correcte», sinó trobar una forma autèntica i habitable: encendre una espelma, compartir records, cuinar alguna cosa que li agradava, reunir-se o simplement dedicar-li un moment de presència. En el dol, moltes vegades no es tracta de resoldre l'ambivalència, sinó de poder sostenir-la amb sentit.

És un sentiment molt comprensible. La pandèmia va deixar moltes morts marcades per la distància, la interrupció dels rituals i una sensació molt profunda d'irrealitat i d'impotència. No només fa mal la mort del pare, sinó també tot allò que no va poder ser: no poder estar a prop, no poder acompanyar-lo físicament, no poder acomiadar-se com un hauries necessitat. De vegades aquesta impotència no té a veure amb haver fet alguna cosa malament, sinó amb haver viscut una situació excepcional en què les circumstàncies van limitar radicalment la possibilitat de cuidar, estar i dir adéu. I això deixa una ferida particular al dol.

Pot ser valuós construir un ritual propi: escollir un lloc significatiu, escriure-li una carta, parlar-ne, reunir-se amb persones properes o fer un acte íntim de comiat.

Pot ajudar molt a crear després un gest de comiat que en el seu moment no va ser possible. Des de la perspectiva dels continuing bonds o vincles continuats, avui sabem que fer el dol no significa necessàriament «tancar» del tot o deixar enrere la persona morta, sinó trobar una nova manera de mantenir aquest vincle. Abans s'insistia més en la idea de deixar anar, desprendre's o girar full; avui entenem que moltes vegades el més sa no és trencar el vincle, sinó transformar-lo. L'urna amb les cendres pot formar part d'aquest procés: no només com a recordatori dolorós, sinó com a punt de partida per a una relació diferent amb la memòria.

Per això pot ser valuós construir un ritual propi: escollir un lloc significatiu, escriure-li una carta, parlar-ne, reunir-se amb persones properes o fer un acte íntim de comiat. No es tracta de negar la mort ni de quedar-se atrapat en el passat, sinó de permetre que el vincle amb el teu pare trobi una nova forma de presència a la teva vida. De vegades no podem reparar el que va faltar, però sí que podem donar a aquesta absència un lloc més humà, més simbòlic i més habitable. 
 

El dret a acomiadar-se

Llegeix més

Webinar

Sí, hi ha maneres d'ajudar a suportar aquesta ansietat, però el primer és entendre que no tota ansietat en el dol és patològica, però si és persistent en durada o en afectació o si produeix afectació continuada en la funcionalitat i la vida diària, cal una valoració professional. És fonamental en aquesta valoració diferenciar la por i l'ansietat dins d'un procés de dol del trastorn per ansietat, ja que l'abordatge és diferent.

Quan, a més, no hi ha hagut comiat, pot costar més d'acceptar emocionalment la realitat de la pèrdua, i precisament per això els rituals o gestos de comiat poden ser tan importants. Aquesta ansietat sovint expressa una barreja d'absència, impotència, vincle interromput i irrealitat.

Així doncs, si l'ansietat és molt intensa, es manté en el temps, altera molt el somni, la vida quotidiana o deixa la persona atrapada en una sensació de bloqueig, aleshores sí que convé buscar ajuda professional.

Senyals que indiquen que has de buscar ajuda durant el dol

Llegeix més

La mort d'un animal pot fer molt de mal. En realitat, el dol no depèn només del tipus de pèrdua, sinó del vincle i del significat que tenia per a la nostra vida. Per això no fem dol només per la mort d'una persona: també hi pot haver dol per la pèrdua d'un animal, d'una casa, d'una feina, d'una etapa vital, de la salut, d'un projecte important o fins i tot d'alguna cosa que mai no va arribar a ser com esperàvem. De vegades també es fa dol per un fill que no va arribar, per una maternitat o paternitat somiada, per una relació que no es va poder construir o per un futur que havíem somiat i no va ser possible. El dol, en el fons, apareix quan perdem alguna cosa o algú que ocupava un lloc important a la nostra vida, en la nostra identitat o en la nostra esperança.