El diàleg intern en els trastorns de la conducta alimentària
Resum
«En una de les llegendes del poble dels indis Cherokee s'explica que fa molt de temps hi havia un avi molt savi que, assegut a la gran pedra, va veure aparèixer una petita índia que arribava molt enfadada i plena de ràbia. La nena estava tan enfadada que no es podia explicar.
El bondadós vell la va acollir i la va convidar a asseure's a la gran pedra amb ell i, per ajudar-la i calmar-se, li va explicar que un dia ell també va estar així d'enfadat i amb ràbia, sense saber què fer per poder sentir-se millor, per solucionar allò que el turmentava. Frustrat, va ensopegar amb la gran pedra, on ara estaven asseguts, i allà va veure dos llops.
Va observar que un d'ells era fort, alegre i bondadós; li agradava gaudir de la vida, jugava, estimava i s'alegrava simplement perquè era viu. L'altre, en canvi, grunyia, estava ple de por, odi, enveja i es mostrava desconfiat, fins i tot amb ell mateix, ja que es mossegava fins i tot la seva cua.
L'ancià va entendre que aquells llops que estava veient vivien dins seu. Li va explicar a la nena que tots els éssers humans tenim en el nostre interior aquests dos llops que conviuen: un es nodreix d'amor, pau i generositat, i l'altre viu de culpes, patiment i rancúnia. I tots dos lluiten buscant dominar el nostre interior.
La petita índia, que escoltava molt atenta, va preguntar:
— I quin dels dos guanyarà?
I el vell li va respondre:
— Guanyarà el llop que tu alimentis».
(Adaptació del conte Els dos llops. Wilfred. Akiara books. 2024)
Aquest relat reflecteix de manera senzilla i simbòlica com funciona el nostre diàleg intern. Totes les persones convivim amb aquesta mena de «Pep Consciències», que interfereix en el nostre benestar emocional.
En els trastorns de la conducta alimentària (TCA) aquesta conversa interna és clau, perquè els missatges que la persona es dona a si mateixa poden mantenir o incrementar la problemàtica, o bé poden representar una via de cura i recuperació.
La lluita entre els dos llops s'assembla molt al diàleg intern que acompanya el TCA. És una confrontació contínua entre la veu que intenta cuidar i una altra que, des del control, l'exigència i la por, acaba fent mal.
El diàleg intern que acompanya el TCA és una confrontació contínua entre la veu que intenta cuidar i la que, des del control, l'exigència i la por, acaba fent mal.
El «llop dolent» representa aquestes veus crítiques i castigadores que diuen: «No ets prou vàlida»; «No hauries de menjar això»; «Si menges, ho arruïnes tot». Són pensaments que generen por, vergonya i sobreexigència, i es converteixen en una veu que domina i desgasta emocionalment, i que sovint s'expressa amb tristesa, aïllament i irritabilitat.
No obstant això, també hi ha, encara que amb menys presència, el «llop bo». Aquesta veu o aquests pensaments que connecten amb la persona, més enllà del TCA, i que xiuxiuegen afectuosament: «Pots descansar»; «Menjar et donarà energia»; «Vull cuidar-me».
Aprendre a tractar-nos bé en moments de dolor
Quan parla el TCA i quan parla la persona?
Detectar aquest diàleg intern del TCA és complex i no sempre fàcil, ja que, sovint, el trastorn es confon amb els pensaments propis i amb la personalitat, i es pot interpretar que tot el que diuen es correspon amb el que una persona és.
Però hi ha alguns senyals a partir dels quals es pot començar a identificar quan parla el TCA o quan parla la persona.
Les veus que fan mal
Les veus que fan mal conformen un discurs que sol parlar des del control, la por o la culpa, amb uns missatges que ataquen de manera directa a la persona. Podem distingir algunes d'aquestes veus:
- Veu desqualificadora. Parla amb insults, amb menyspreu i humiliant: «Fas fàstic»; «Fas pena» o «No vals per res». Genera un baix autoconcepte, emocions de vergonya i insuficiència, i provoca un aïllament més gran.
- Veu exigent. Busca la perfecció constant, mai no n'hi ha prou, sempre demana més i, si no ho aconsegueix, qüestiona l'esforç de la persona: «Si no ho fas bé, no serveix»; «No ho has fet prou bé». Generen culpa, més ansietat i esgotament.
- Veu controladora. Molt comú en els TCA, són pensaments que busquen el control per tenir més sensació de seguretat: «Si no et menges això, et sentiràs millor amb tu mateixa»; «Més prima, et veuràs millor». Acaba augmentant la rigidesa, conductes alimentàries de risc i més dependència al trastorn.
Les veus que fan mal conformen un discurs que sol parlar des del control, la por o la culpa, amb uns missatges que ataquen de forma directa la persona.
- Veu victimista. Es reflecteix en aquells pensaments que transmeten desesperança i impotència: «No me'n sortiré mai»; «Si canvio, ningú no m'estimarà». Genera bloqueig emocional, tristesa i desconfiança davant de la recuperació i el tractament.
- Veu culpabilitzadora Apareix quan alguna cosa és difícil, transmetent culpa i responsabilitat a la persona: «Estàs fent patir la teva família»; «Hauries de poder gestionar això»; «És culpa teva estar així». Provoquen autocàstig.
- Veu «raonable». És de les més perilloses, pel fet que no sona agressiva i pot confondre's amb una veu realista, madura, objectiva o lògica, i pot justificar amb molt sentit comú certes conductes de risc del TCA: «Només estic cuidant la meva salut»; «No tinc gana, i escoltar el cos és sa»; «Jo sé què necessito millor que ningú altre».
- Veu negociadora. Genera idees en la persona proposant acords que beneficien el TCA: «Ara menges una mica menys, i després ja veiem»; «Només aquest cop». Generen dependència, perquè la persona pot percebre que controla o que pot trobar alleujament, però acaba reforçant conductes que mantenen el problema.
- Veu comparadora. Contínuament es compara amb els altres, invalidant la persona, tant les seves capacitats com el seu patiment: «Els altres poden i tu no»; «No et queixis, que els altres estan pitjor».
Les distorsions cognitives en els trastorns de la conducta alimentària
El problema d'aquestes veus és que es creuen com l'única veritat. La feina consisteix a identificar aquests missatges i, un cop es reconeixen, deixar d'alimentar la veu del TCA i tenir en compte que no totes les veus que semblen amables, són cuidadores. Es pot presentar com una veu que «només vol el millor per a tu», transmetent una seguretat i un control, sempre que segueixis certes normes. Algunes frases poden semblar raonables, però continuen mantenint i reforçant la por i la rigidesa.
L'objectiu no és només canviar les paraules dures per boniques o amables, sinó poder canviar també la intenció.
Les veus que tenen cura
Les veus internes que ajuden a enfortir i a cuidar són les que no neguen el malestar, poden pensar-lo, identificar-lo i reconèixer-lo, i ajuden a protegir-nos, ens orienten i ens sostenen emocionalment.
- Veu afectuosa. Es comunica amb tendresa i genera calma i més seguretat emocional: «Ho estàs passant malament»; «Necessites demanar ajuda».
- Veu comprensiva. És aquella que es mostra quan posa paraules a les emocions sense buscar culpables i sense jutjar la persona: «Té sentit que estigui trist»; «És normal que avui costi més». Ajuda a reduir l'autoexigència, l'ansietat i la vergonya.
- Veu realista. Ajuda a equilibrar la percepció i els pensaments extrems i permet ser més objectiu: «Avui ha estat un dia complicat, no pas un fracàs».
- Veu protectora. Missatges que tenen cura i prevenen de possibles riscos, limitant així els missatges que pot donar el TCA: «Això em pot fer mal».
- Veu esperançadora. Pensaments que ajuden a motivar la persona en el procés, mantenint el sentit del canvi i la recuperació: «Cada pas compte»; «Això no serà etern».
- Veu adulta saludable. És aquella que valida el malestar, sense necessitat de justificar-lo. Sovint, es pot confondre amb la veu «raonable» perquè les dues parteixen del sentit comú, però el missatge té un impacte emocional clarament diferent: «Demanar ajuda és coherent, no per això sóc feble ni he fracassat».
Les veus que cuiden de debò no alleugen ràpidament a canvi de fer-te mal. Poden ser més insegures perquè no es percep que redueixin la por a l'instant, però protegeixen més a llarg termini.
Gisella
Aprendre a distingir les veus
Aprendre a distingir i a reconèixer aquestes veus és un procés que requereix pràctica i acompanyament professional. Dubtar i equivocar-se forma part del camí, i detectar el dany en el diàleg intern un avenç important en la recuperació.
T'animo a posar-ho en pràctica amb la dinàmica següent:
- Escriu en un paper totes les veus que fan mal, i tracta d'identificar-les en el teu propi diàleg intern.
- Tracta de transformar aquestes paraules en paraules més amables, comprensives i realistes.
Telèfon de l'Esperança 93 414 48 48
Si pateixes de soledat o passes per un moment difícil, truca'ns.
