Per què les autolesions no suïcides poden incrementar el risc de suïcidi?

Les autolesions no suïcides (ANS) són conductes en què una persona es produeix un dany físic de manera intencionada, però sense voluntat de morir. Aquesta conducta pot tenir diferents objectius, que abasten des de regular un estat emocional negatiu a aconseguir atenció social positiva per part dels altres o crear canvis ambientals. Però, les autolesions no suïcides incrementen el risc de conducta suïcida?

Les autolesions no suïcides ocasionals no impliquen necessàriament un augment del risc de suïcidi, però sí que indiquen la presència de malestar emocional. Per contra, se sap que quan la conducta autolesiva passa a ser una conducta recurrent, que s’utilitza de manera freqüent i acaba esdevenint un patró habitual, llavors es converteix en un factor de risc que incrementa la probabilitat de realitzar una temptativa autolítica i de morir per suïcidi consumat. D’aquí la importància de fer una intervenció precoç davant les primeres autolesions en l’adolescència, per evitar-ne la cronificació.

Factors de risc i de protecció de la conducta autolesiva

Ir al artículo

La relació entre les autolesions no suïcides recurrents i la conducta suïcida 

No hi ha un únic model explicatiu de com les autolesions no suïcides recurrents incrementen el risc de suïcidi. Els tres models explicatius d’aquesta associació que compten amb més suport dins de la literatura científica són els següents:

1. Teoria de la porta d'entrada

Aquest model planteja que les autolesions no suïcides formen part d'un contínuum de gravetat. És a dir, no són un fenomen aïllat, sinó la punta de l'iceberg d’un procés que pot evolucionar cap a la ideació suïcida, els intents de suïcidi i el suïcidi consumat. Des d’aquest model, aquesta conducta indica que la persona ja està en una situació de malestar emocional elevat i que està utilitzant estratègies desadaptatives per gestionar-lo.

Si amb el pas del temps no hi ha una milloria de les autolesions i el malestar augmenta, les estratègies poden escalar i aparèixer les idees i les conductes suïcides. Així doncs, segons aquest model, les autolesions no suïcides són el primer graó d’un contínuum que pot finalitzar amb la mort per suïcidi.

2. Teoria de la tercera variable

Aquest model proposa que la relació entre l'autolesió no suïcida i la conducta suïcida no és directa, sinó que ambdues són conseqüència dels mateixos factors de risc subjacents, com per exemple la depressió, l'ansietat, el trauma o les dificultats de regulació emocional. Per tant, no és que les autolesions provoquin per elles mateixes la conducta suïcida, sinó que és la mateixa base emocional vulnerable la que pot portar la persona a autolesionar-se, a tenir idees suïcides, a realitzar temptatives autolítiques o a suïcidar-se. En aquest cas, les autolesions no suïcides són un indicador de vulnerabilitat, i no directament la causa del risc suïcida.

Quan la conducta autolesiva passa a ser una conducta recurrent, es converteix en un factor de risc que incrementa la probabilitat de realitzar una temptativa autolítica.

3. Teoria interpersonal del comportament suïcida de Thomas Joiner

És el  model que té  més suport. Segons aquest model, per fer una conducta suïcida cal passar tres etapes, que van des del pensament suïcida a la realització de la conducta suïcida.

• En primer lloc, hi ha el desenvolupament de la ideació suïcida, que és quan la persona comença a pensar en la mort i quan apareixen dues experiències clau com el sentiment de no pertinença (estic sola) i la sensació de ser una càrrega per als altres. Això genera el desig de morir.
• En segon lloc, hi ha el que s’anomena la capacitat adquirida per al suïcidi. És en aquesta etapa on participen les autolesions no suïcides. La persona, amb aquesta conducta autolesiva s'exposa repetidament al dolor i redueix la por a fer-se mal, i això disminueix la protecció natural de l'instint de supervivència.
• En tercer lloc, hi ha la conducta suïcida, que es produeix quan coincideixen en el mateix moment el desig de morir i la capacitat per fer-ho en haver perdut la por a sentir dolor a partir de la pràctica repetida de les autolesions no suïcides.

«M'odiava tant, que sentia que mereixia aquest dolor»

Ver testimonio

Conclusió

La relació entre les autolesions no suïcides i la conducta suïcida no té una explicació única. Algunes teories entenen que l'autolesió no suïcida és l'inici d’un contínuum cap a la conducta suïcida, d'altres consideren que les autolesions no suïcides i la conducta suïcida comparteixen uns mateixos factors comuns, i  algunes teories plantegen que la autolesió no suïcida contribueix a disminuir l'instint de supervivència i, en última instància, a capacitar la persona en la realització de la conducta suïcida.