La relació entre l’ús de les xarxes socials i les autolesions

En els darrers anys s’està generant un gran debat sobre l’impacte de les xarxes socials en la salut mental dels infants i adolescents en els diversos àmbits de la vida (social, clínic, educatiu...). 

Cada cop hi ha més evidències i investigacions periodístiques que posen el focus no només en els continguts que circulen a les plataformes, sinó en el paper dels algorismes. Així, diversos reportatges, documentals i històries reals han revelat que els sistemes de recomanació d’algunes grans plataformes poden afavorir la difusió de contingut potencialment nociu per als infants menors d’edat, inclosos els missatges relacionats amb l’autolesió, el suïcidi, la violència o la idealització o romantització del patiment emocional. Aquests algorismes tendeixen a reforçar continguts que generen una resposta emocional intensa, cosa que pot exposar a adolescents vulnerables a mirar en bucle contingut tòxic.

Aquest context ha arribat també als tribunals. Recentment, als Estats Units, una jove de 19 anys ha iniciat un procés legal contra empreses com Meta i YouTube, denunciant que el disseny de les plataformes i les seves funcions addictives van fer malbé la seva salut mental. Segons la demanda, l’exposició continuada a determinats continguts, combinada amb mecanismes de recompensa i validació social, hauria tingut un paper rellevant en el desenvolupament de la depressió, les conductes autolesives i la ideació suïcida (Ziber, 2026).

Els algorismes d’algunes plataformes poden afavorir la difusió de continguts relacionats amb l’autolesió, el suïcidi, la violència o la idealització del patiment emocional.

En aquesta línia, Taylor Little relata com, des de molt petita, l’ús d’Instagram va exposar-la de manera reiterada a continguts relacionats amb l’autolesió i el suïcidi. Segons ella, l’algoritme de la plataforma li recomanava de manera progressiva imatges, vídeos i missatges que normalitzaven, estetitzaven o detallaven aquestes conductes, especialment quan ella mostrava interès o vulnerabilitat emocional. Segons la noia, aquesta visualització constant va contribuir a construir una narrativa interna en què el suïcidi apareixia com una opció comprensible o fins i tot validada socialment (Alter, 2025).

Aquests casos han intensificat el debat, però el soroll mediàtic i la força dels relats personals no sempre permeten distingir entre correlació i causalitat.

Què diu la ciència sobre la relació entre les xarxes socials i les autolesions?

Entendre com, quan i en quines condicions les xarxes socials poden augmentar el risc de conductes autolesives requereix una mirada científica, per conèixer no només si les xarxes socials «fan mal» o «fan bé», sinó també com interactuen amb la vulnerabilitat emocional pròpia de l’adolescència i quins mecanismes poden explicar per què alguns joves són especialment sensibles al seu impacte.

En aquesta línia, una revisió sistemàtica i metaanàlisi de Keled et al. (2020) ha estudiat la relació entre l’ús de les xarxes socials i tota una sèrie de factors relacionats, com el temps de connexió (temps de pantalla), el tipus d’activitat (que es fa quan s’està en línia), la involucració cognitiva i emocional i les conductes problemàtiques associades. 

Les xarxes socials no causen directament les conductes autolesives, però poden actuar com a factors d’increment del risc en determinats adolescents i en determinades situacions. 

Segons els autors, tots aquests aspectes s’associen, en més o menys mesura, amb indicadors de depressió, ansietat i malestar psicològic en adolescents, però les dades no permeten concloure que les xarxes siguin les causants, o úniques causants, d’aquests problemes. També destaquen que cal més recerca per observar els efectes de les diferents variables implicades, tant les relacionades amb les xarxes i el seu ús, com les variables personals dels usuaris. 

Algunes investigacions, com la de Marchant et al. (2021), mostren que el factor clau no és tant el temps d’exposició a les xarxes socials, com el tipus d’ús i les experiències emocionals associades. Aqust estudi conclou que la cibervictimització (assetjament en línia), l’exposició a contingut relacionat amb autolesió o suïcidi i l’ús problemàtic de les xarxes socials són experiències relacionades amb la probabilitat d’incórrer en autoelsions, i no tant el temps d’ús. 

Quins codis utilitzen els joves a les xarxes socials per parlar d'autolesions?

Llegeix més

D’altra banda, la revisió d’articles d’Odgers & Jensen (2020) posa de manifest que l’associació entre la quantitat de temps que els adolescents passen amb tecnologia digital cada dia i el seu benestar és petita, i no permet establir què causa què. En aquest context, els autors especulen que pot ser que les xarxes socials tendeixen a actuar com a amplificadores de vulnerabilitats prèvies, com la depressió, l’ansietat, la baixa autoestima o les dificultats en la regulació emocional, més que no pas com a factors desencadenants independents o causals.

En aquesta línia, un estudi recent amb adolescents austríacs afirma que l’ús de xarxes socials, en general, no és un predictor directe ni universal d’autolesió, però els adolescents que s’autolesionen, quan experimenten determinades experiències en les xarxes socials, sobretot les que els generaven emocions negatives, comparació social o percepció de rebuig, els provoca un augment de la intensitat en els impulsos d’autolesionar-se. Per tant, conclouen que les xarxes socials poden actuar com a factor desencadenant situacional, però només en determinats contextos i en adolescents vulnerables. (Goreis et al., 2023)

Què passa al cervell?: la perspectiva neurobiològica

Aquesta visió s’enriqueix amb altres estudis com el que han dut a terme Stella et al. (2025) amb joves catalans, que analitza com els adolescents amb antecedents d’autolesions processen les interaccions socials digitals des del punt de vista neurobiològic . 

Mitjançant ressonància magnètica funcional (fMRI), els investigadors han observat l’activitat cerebral de noies adolescents mentre simulaven interaccions pròpies de les xarxes socials, com rebre feedback positiu o «m’agrades». Els resultats indiquen que les adolescents amb historial de conducta autolesiva presenten una resposta neuronal diferenciada en regions implicades en el sistema de recompensa, especialment en àrees relacionades amb el processament de la dopamina. 

Les intervencions preventives haurien d’anar més enllà de missatges prohibitius i invertir esforços en una educació digital i emocionall.

Aquestes noies, comparades amb noies iguals que no s’autolesionen, són més sensibles al reconeixement social digital, és a dir, que per a elles aquests tipus d’estímuls (els m’agrada) pot tenir un valor reforçador més elevat que per la resta. 

Segons els autors, aquest mecanisme podria contribuir a l’alleujament emocional a curt termini, que obtenen mitjançant l’autolesió, però també facilitar la consolidació d’estratègies de regulació emocional desadaptatives, com l’autolesió (Stella et al., 2025).

Factors de risc i de protecció de la conducta autolesiva

Ir al artículo

Invertir en educació digital i emocional

En conjunt, aquests estudis indiquen que les xarxes socials no causen directament les conductes autolesives, però poden actuar com a factors d’increment del risc en determinats adolescents i en determinades situacions. 

Des d’aquesta perspectiva, i tot i que la qüestió pugui semblar polèmica, amb les dades científiques actuals podem dir que les intervencions preventives haurien d’anar més enllà de missatges prohibitius i invertir esforços en una educació digital i emocional, que ajudi els adolescents i joves a comprendre el paper de la validació social, la seva vulnerabilitat als «m’agrada» i la manera com reaccionen els algoritmes a l’ús que en fan. És a dir, ajudar-los a desenvolupar una relació més saludable amb les xarxes socials i a reforçar, és clar, totes les habilitats de regulació emocional alternatives a l’autolesió.