La falsa relació entre la radicalització violenta i la salut mental

En l'àmbit de l'estudi dels processos de radicalització violenta que poden derivar en algún tipus de terrorisme, una de les preguntes que ha generat debat tant en l'opinió pública com en cercles acadèmics és si hi ha una relació directa entre trastorns de salut mental i la vulnerabilitat a ser radicalitzat o a participar en actes terroristes. És fonamental, des d'una perspectiva científica, destriar entre hipòtesis simplistes i evidència empírica sòlida, atès que l'atribució de causes psicològiques individuals pot conduir tant a l'estigmatització injustificada com a polítiques de prevenció inefectives.

Evidència científica sobre trastorns mentals i terrorisme

Diversos estudis han abordat aquesta qüestió mitjançant revisions sistemàtiques i investigacions empíriques, i el consens acadèmic emergent és que no es pot establir una associació causal general entre salut mental i radicalització violenta o terrorisme. En una revisió sistemàtica de la literatura (Trimbur et al., 2021), els investigadors van examinar més de 2.800 registres i van concloure que, malgrat que algunes persones radicalitzades violentes o terroristes presentaven diagnòstics psiquiàtrics, no es pot afirmar una correlació consistent ni significativa entre els trastorns mentals i el procés de radicalització. A més, la qualitat metodològica dels estudis és heterogènia i sovint feble, fet que limita la força de les conclusions clíniques i epidemiològiques.  

Aquest mateix corpus d'evidència mostra que la prevalença de trastorns de salut mental entre persones radicalitzades o terroristes és variable (per exemple, oscil·la entre un 6% i un 41% en poblacions radicalitzades i entre un 3,4 % i un 48,5 % entre terroristes, amb tendències més elevades en individus solitaris que no pas en membres de grups organitzats). Però aquestes dades no demostren causalitat ni un perfil clínic específic que pugui servir com a predictor únic de radicalització (Sarma et al. 2022).  

El paper dels factors psicològics i socials en la radicalització

Alguns estudis comunitaris suggereixen que certes simptomatologies (com depressió, ansietat o estrès posttraumàtic) poden estar associades a simpatitzar per idees extremistes o idees violentes. Però aquesta relació és complexa, està condicionada per múltiples variables (com l'edat, el context social, les experiències de vida o els antecedents penals) i no implica que la salut mental sigui un factor determinant ni suficient per explicar la radicalització (Bhui et al. 2020).  

La literatura psicosocial i criminológica subratlla que la radicalització és un procés multifactorial: factors ideològics, identitaris, comunitaris, polítics, econòmics i situacionals interactuen amb les històries personals de les persones. Les explicacions que redueixen la radicalització a un «tratorn mental» individual són no només científicament infundades, sinó que també poden tapar les causes estructurals més rellevants i les oportunitats de prevenció i intervenció.  

Què hauríem de saber sobre l'estigma?

Ir al artículo

Implicacions per a la recerca i les polítiques públiques

Des de la criminologia i l'estudi del comportament violent, el que emergeix de la investigació actual és una advertència metodològica i conceptual: no podem confondre correlació amb causalitat ni reduir un fenomen social complex a variables individuals simples com un diagnòstic psiquiàtric. La salut mental ha de ser considerada com un component potencial entre molts altres factors de vulnerabilitat, però no com a causa necessària ni suficient de la radicalització o de la participació en alguns tipus de terrorisme (Fernández et al. 2019).

La radicalització és un procés multifactorial: factors ideològics, identitaris, comunitaris, polítics, econòmics i situacionals interactuen amb les històries personals de les persones.

Així, les polítiques de prevenció i les estratègies de desradicalització han d'incorporar una anàlisi integral que combini una comprensió de les dinàmiques ideològiques, de les estructures socials i dels contextos individuals, evitant tant l'estigmatització de les persones amb trastorns mentals com la simplificació dels processos que porten a la violència extremista.

Models teòrics de la radicalització i la relació amb la salut mental

Els principals models explicatius de la radicalització violenta coincideixen a assenyalar que no hi ha un camí únic ni lineal cap a la radicalització violenta i el terrorisme, i que els factors psicològics individuals (inclosa la salut mental) no ocupen un lloc central ni determinant.

El model de l'escala cap al terrorisme de Fathali Moghaddam (2005) descriu la radicalització com un procés gradual en què les persones van reduint progressivament les seves opcions percebudes fins a legitimar la violència. En aquest model, els elements clau són la percepció d'injustícia, la privació relativa, la identificació amb una narrativa ideològica i la legitimització moral de la violència, no pas la presència de psicopatologia.

Les explicacions que redueixen la radicalització a un «tratorn mental» individual poden tapar les causes estructurals més rellevants i les oportunitats de prevenció i intervenció.  

De manera similar, el model de la piràmide de la radicalització de McCauley i Moskalenko (2008a, 2017a) diferencia entre actituds, creences i conductes, i destaca la importància dels mecanismes grupals, les dinàmiques d'identitat i la polarització social. En cap d'aquests nivells els trastorns de salut mental apareixen com a variable explicativa principal, sinó, com a molt, com un possible factor de vulnerabilitat individual en contextos molt concrets.

Terroristes solitaris i la salut mental

Un dels punts on el debat entre salut mental i terrorisme ha estat més intens és en l'anàlisi dels anomenats actors solitaris. La recerca mostra que, efectivament, la prevalença de trastorns mentals és més elevada en terroristes que actuen sols que en aquells integrats en organitzacions estructurades.

Tanmateix, aquesta dada sovint és mal interpretada. En primer lloc, perquè l'aïllament social, la marginalitat o el fracàs relacional poden ser conseqüència (i no causa) del procés de radicalització. En segon lloc, perquè els actors solitaris representen una minoria dins del fenomen global en el cas per exemple, del terrorisme gihadista, i extrapolar-ne les característiques a la resta del col·lectiu és metodològicament incorrecte.

No hi ha un camí únic ni lineal cap a la radicalització violenta i el terrorisme i els factors psicològics individuals (inclosa la salut mental) no ocupen un lloc central ni determinant.

A més, diversos estudis qualitatius indiquen que moltes persones amb diagnòstics psiquiàtrics no són acceptats ni instrumentalitzats fàcilment per organitzacions terroristes, precisament perquè poden ser percebuts com a imprevisibles o poc fiables. Això reforça la idea que la salut mental no és un factor funcional per a la radicalització organitzada (Garriga, 2015).

L’abordatge de la salut mental als mitjans de comunicació

Llegeix més

Risc d'estigmatització i errors en les polítiques de prevenció

Una de les conseqüències més problemàtiques d'associar terrorisme amb salut mental és el risc d'estigmatització doble: d'una banda, de les persones amb trastorns mentals; de l'altra, de determinades comunitats ja sotmeses a processos de sospita i securitització.

Des d'una perspectiva de prevenció, aquesta associació pot conduir a estratègies ineficients, centrades en la detecció clínica de «perfils perillosos», en lloc d'abordar els veritables factors de risc: 

• Processos de greuge identitari.
• Narratives victimistes.
• Dinàmiques de grup.
• Influència de referents ideològics.
• Contextos sociopolítics concrets.

La literatura en prevenció de l'extremisme violent insisteix que medicalitzar la radicalització és un error conceptual, ja que desplaça el focus del fenomen social cap a l'individu, invisibilitzant les responsabilitats estructurals i les oportunitats d'intervenció comunitaria (Heath-Kelly y Shanaah, 2025).

Implicacions per a la intervenció i la desradicalització

Això no significa que la salut mental sigui irrellevant. Al contrari, en programes de prevenció secundària i terciària, l'atenció psicològica pot ser clau per treballar factors com el trauma, la frustració, la gestió emocional o la reconstrucció identitària. Però sempre com a part d'una estratègia integral i multidisciplinària.

Els programes més efectius combinen (Dedeu y Garriga, 2019):

• Intervenció psicosocial individual.
• Treball amb famílies i entorns comunitaris.
• Contranarratives ideològiques creïbles.
• Abordatge de factors socials com l'exclusió, la discriminació percebuda o la manca de projectes vitals.