Com puc recuperar les ganes de fer coses?

Els trastorns psicòtics sovint es relacionen només amb símptomes com les al·lucinacions o les idees estranyes o delirants. Però hi ha altres símptomes igual o més molestos i difícils de portar, que anomenem símptomes negatius. Entre ells, l'apatia, la falta de motivació, la dificultat per sentir plaer i l'aïllament social. 

Aquestes dificultats o símptomes no són exclusius dels trastorns psicòtics, sinó que poden estar presents, i de fet estan presents molt sovint, en altres trastorns com la depressió, així que la manera d'afrontar-los i superar-los pot ser molt similar en tots els casos, amb només algunes diferències. Però abans d'intentar abordar com superar-los, cal entendre de què parlem quan fem referència als símptomes negatius en la psicosi.

Quins són els principals símptomes negatius de la psicosi

Quan parlem de símptomes negatius, sembla que n'hi hagi de positius o beneficiosos, o que la persona sigui negativa per experimentar-los. I no és així. Els símptomes no són negatius en si mateixos, sinó que fan referència a la pèrdua o disminució de les funcions habituals de la persona, que afecten les emocions, les capacitats, la motivació i les relacions. 

Els principals símptomes negatius en la psicosi són: 

• Apatia: es dona quan costa molt començar o mantenir activitats (estudiar, fer esport, quedar amb els amics, etc.). Aquest símptoma no és mandra o falta de força de voluntat, sinó que és un símptoma derivat d'alguns trastorns mentals, i que té una base biològica i psicològica. Per tant, no té a veure amb la manera de ser de la persona.
• Anhedonia: és la dificultat per sentir plaer, fins i tot quan es fan activitats que abans agradaven i es gaudien molt.
• Poca expressió emocional: de vegades, les persones que tenen aquest símptoma poden semblar freds o distants, perquè els costa expressar les emocions amb els gestos facials i corporals. Poden sentir les emocions com més «apagades» o atenuades, però això no vol dir que «no tinguin sentiments».
• Parlar poc (alògia): es produeix quan es donen respostes molt curtes o es té la sensació de no tenir res a dir o no saber què dir.
• Aïllament social: es dona quan es té unes ganes molt intenses i freqüents de voler estar sol i s'experimenta una gran dificultat per relacionar-se.

Tots aquests símptomes afecten el dia a dia de la persona, però potser l'apatia és un dels que més preocupa als joves i a les famílies, ja que fa que els costi anar a classe, sortir amb els amics o fer totes aquelles coses que afecten positivament en la qualitat de vida i, alhora, dificulta el procés de recuperació. 

Promoure la salut mental positiva en un primer episodi psicòtic

Ir al artículo

L'apatia, un dels símptomes que més impacta en la vida de les persones

L'apatia està causada per uns canvis en el funcionament del cervell, sobretot pel que fa als circuits dopaminèrgics que s'encarreguen de la gestió de la motivació i de les conductes orientades a la recompensa (o a l'evitació del càstig). 

Però, a més d'aquestes causes biològiques, també n'hi ha de psicològiques. Un dels aspectes psicològics que influeix més en l'apatia són els pensaments negatius d'incapacitat («no podré fer-ho», «és massa difícil»), que sovint fan que no es pugui vèncer l'apatia. Un altre element psicològic és la por a sentir-se malament o a passar-ho malament, que frena els intents per fer les coses. També poden influir en l'apatia les experiències prèvies de fracàs, ja que si la persona recorda les ocasions en què no ha pogut fer alguna cosa, és menys probable que intenti tornar a provar-ho. Per tant, els patrons d'evitació es poden perpetuar, i com menys es fa, menys ganes es té de fer. 

Els pensaments negatius d'incapacitat i la por a passar-ho malament són dos aspectes que sovint dificulten que es pugui vèncer l'apatia.

La procrastinació fa referència, en termes col·loquials, a aquestes dinàmiques. Quan hi ha apatia, a la persona li costa començar a fer les coses, perquè tot li sembla molt inútil, que requereix massa esforç o que serà massa difícil. Quan això passa, la persona ho deixa tot per fer més endavant i, d'aquesta manera, no afronta les tasques o activitats. Per tant, la «manca d'empenta», que seria l'apatia, produeix la conducta de procrastinació, que és la conseqüència d'aquesta «manca d'empenta», que, alhora, l'empitjora. 

Què podem fer per afrontar l'apatia? 

Activació conductual

L'activació conductual, procedent de les teràpies cognitivoconductuals, és una de les principals estratègies per superar l'apatia. Es basa en la idea que les ganes de fer les coses apareixen quan ja has començat a fer-les; és a dir, que no cal esperar a tenir ganes de fer una cosa per començar a fer-la. 

En aquest context, es recomana començar per fer activitats senzilles i amb objectius realistes. Si una activitat es pot dividir en tasques més petites, millor, i començar per dur a terme les activitats més fàcils de fer «sense ganes». 

Sovint, les ganes de fer les coses apareixen quan ja has començat a fer-les; és a dir, que no cal esperar a tenir ganes de fer una cosa per començar a fer-la.

Per exemple, si una activitat consisteix a recuperar l'activitat esportiva prèvia, que consistia a entrenar tres cops a la setmana i competir el cap de setmana, es pot començar per acudir als entrenaments només un dia a la setmana, triant el dia en què les activitats requereixen menys esforç, i progressivament anar incorporant un dia més, fins a completar els tres dies setmanals; i, posteriorment, plantejar-se acudir als partits o a les competicions. Així doncs, es tracta de no plantejar-se recuperar l'activitat prèvia al 100%, sinó trossejar-la en parts i començar per les més fàcils. Cada petita activitat que es fa ajuda a reduir els pensaments negatius que generen por i evitació. 

Objectius SMART

En aquesta mateixa línia, hi ha l'estratègia SMART, que forma part també de les estratègies conductuals per superar l'apatia. Es tracta de proposar-se objectius assumibles i realistes. Els objectius SMART signifiquen específics (S), mesurables (M), assolibles (A), realistes (R) i amb temps definit (T). 

Per exemple, en el cas anterior, un objectiu NO SMART seria: «en dues setmanes vull tornar a ser el futbolista que era abans». Un objectiu SMART seria: «aquesta setmana aniré a la primera part de l'entrenament, quan es fa l'escalfament, la preparació física suau i la trobada amb els altres companys d'equip»; o, fins i tot, podria ser: «aquesta setmana m'acostaré al poliesportiu i saludaré els companys d'equip, i hi aniré amb la roba d'esport perquè potser, si un cop allà m'animo, puc fer una part de l'entrenament». 

Lluitar contra els pensaments desmotivadors

Descobrir i lluitar contra els pensaments desmotivadors és un altre dels aspectes a considerar. Moltes vegades, les persones amb símptomes d'apatia tenen pensaments molt freqüents que els volten pel cap, i dels quals sovint no en són conscients, que frenen els intents de vèncer l'apatia. 
Pensaments com «no podré», «no seré capaç», «no val la pena», «què diran els altres», etc., es poden arribar a prendre com a certs, pel simple fet d'anar-los repetint mentalment i sense contrastar-los amb la realitat. 

Si s'experimenten aquests tipus de diàlegs interns tan negatius, val la pena compartir-los amb altres persones de l'entorn (familiars, amics, etc.), perquè és molt possible que ens faci adonar que potser no són tan certs. Les altres persones solen ser més imparcials i objectives, i ens poden ajudar a substituir aquests pensaments per d'altres més ajustats a la nostra realitat, com per exemple: «Potser no ets capaç de fer un entrenament com abans, però si fas una estona d'activitat al poliesportiu amb els companys, potser et sents bé i el proper dia et costa menys anar-hi i estar-hi una estoneta més». 

Ser gradual i progressiu

Vèncer l'apatia i tornar a gaudir de les activitats i experiències que ens agraden no es fa de cop o bruscament; és un procés gradual.

Quan fem una activitat que ens agrada, al cervell hi ha canvis molt importants. No és només que ens ho passem bé, sinó que s'activen els sistemes cerebrals que es relacionen amb la motivació, l'energia i les ganes de repetir-la. El cervell té el que s'anomena un sistema de recompensa, que serveix per indicar-nos que una activitat és positiva o útil i que val la pena tornar-la a fer. Quan, per exemple, escoltes una cançó que t'agrada o fas un esport que t'agrada, aquest sistema s'activa. Una de les substàncies més importants que hi participa és la dopamina, que funciona com un missatger químic. La dopamina és el senyal que li diu al cervell que allò que està passant és positiu, interessant i que cal prestar-hi atenció.

Fer activitats agradables ajuda a reactivar els senyals de plaer al cervell. Les petites activitats plaents posen en marxa aquest una mena de sistema de recompensa i així el cervell es va entrenant. 

En situacions o moments en què s'experimenta apatia, aquest sistema de recompensa funciona més lentament o amb menys intensitat. Això vol dir que les activitats que abans eren agradables poden deixar de generar plaer. Però, encara que al principi no es noti gaire plaer, fer activitats agradables ajuda a reactivar els senyals de plaer al cervell. Les petites activitats plaents posen en marxa aquest sistema de recompensa i així el cervell es va entrenant. 

Una manera d'entendre-ho és imaginar el cervell com un camí per on fa temps que no es camina. Inicialment, pot estar ple d'herbes i pot costar avançar. Però cada vegada que es recorre, el camí es va fent més clar i més fàcil de transitar. Les activitats agradables funcionen així: com més es fan, més fàcil és fer-les i que el cervell torni a respondre.

En aquesta fase, és important no jutjar-se ni autoavaluar-se amb duresa, és a dir, ser compassiu amb un mateix, i estar atents als petits canvis. No passa res si no s'ha gaudit al màxim o com abans. 

Aprendre a tractar-nos bé en moments de dolor

Llegeix més

L'autocompassió

L'autocompassió és una altra estratègia que s'utilitza sovint en teràpia per afrontar l'apatia i altres símptomes negatius. Implica una sèrie de conceptes que són més complexes del que pot semblar a priori, però que en la seva essència es tradueixen en aprendre que una persona no té la culpa de tenir els símptomes que té. 

Reduir la crítica interna és important, ja que tenir un diàleg intern ple de missatges negatius cap a un mateix fa que la persona se senti malament i encara senti més apatia. 

Quan una persona es diu a ella mateixa coses que no li diria mai a un bon amic és que s'està jutjant molt durament i, probablement, s'està culpant de tenir els símptomes que té. Acceptar que els símptomes no són voluntaris ni intencionats, que no són causats per un mateix, i que cada persona té els seus propis ritmes és un procés que ajuda a vèncer l'apatia, la desmotivació i l'anhedonia progressivament, i recuperar així el funcionament.