Tornar a menjar després d’un trastorn alimentari

Quan una persona ha estat desnodrida i en infrapès durant un temps llarg, el procés de realimentació no es pot fer de qualsevol manera. Cal tenir molta cura perquè no hi hagi complicacions i problemes que podrien esdevenir greus per a la salut.

La restricció alimentària, els vòmits reiterats, l’exercici compulsiu i l’abús de laxants poden produir una pèrdua de pes important en la persona. Aquestes conductes acaben alterant la bioquímica cerebral, l’equilibri dels neurotransmissors. I això, al seu torn, pot potenciar la simptomatologia depressiva i l’obsessió. La por d’augmentar de pes o de recuperar-lo es va instal·lant en la ment de la persona amb un trastorn alimentari, i el pes va baixant perillosament. Com més s’assenta aquest funcionament, més «obligat» es veu el cos a adaptar-se a un ritme metabòlic per sota de les necessitats naturals, ja que s’està produint una situació en què cal estalviar energia, i la que queda disponible és reconduïda per cobrir les funcions bàsiques: la respiració i el batec cardíac. I així es van gastant les reserves internes que caldria preservar, com la capa de greix protector (teixit adipós) que recobreix i fa d’«airbag» de molts òrgans.

Com més accentuada és la pèrdua de pes, més a poc a poc cal anar per remuntar-lo. Si no es fa així, hi pot haver complicacions, com ara la síndrome de renutrició. 

Restablir l’estat nutricional és tan important com fer teràpia per treballar la consciència del trastorn. Però quan arriba el moment d’iniciar el procés de realimentació, s’ha de fer gradualment, a poc a poc i valorant abans l’estat intern del cos. Com més accentuada és la pèrdua de pes, contràriament al que es podria pensar, més a poc a poc cal anar per remuntar-lo. Si no es fa així, hi pot haver complicacions; una d’elles és l’anomenada síndrome de renutrició o de realimentació.

Molt més que un problema de relació amb el menjar

Llegeix més

Què és la síndrome de renutrició?

La síndrome de renutrició és, bàsicament, un desequilibri metabòlic que es produeix quan el cos passa d’estalviar a poder gastar sense limitacions. Quan la persona ha perdut molts quilos respecte al seu pes previ i el ritme metabòlic està a mínims, els aliments, tant els sòlids com els líquids, poden suposar una sobrecàrrega sobtada per a un organisme debilitat i acostumat a tan poca cosa.

Quan al cos li manca energia, passa de cremar sucres, que és la seva preferència, a cremar greixos i proteïnes de les seves reserves, desenvolupant una eventual cetoacidosi i gastant les sals minerals de les cèl·lules (bàsicament, potassi, magnesi i fòsfor). Les proteïnes són molècules grans que retenen líquid a la sang (hiperosmolaritat); per això, quan en dietes massa estrictes o escasses manquen les proteïnes, el líquid plasmàtic es desplaça fora dels vasos sanguinis i poden inflar-se les parts baixes del cos, començant pels turmells. En casos greus, quan hi ha una carestia crònica, també s’infla l’abdomen.  

En el moment que es tornen a ingerir hidrats de carboni (que també són grans molècules), el cos els utilitza amb preferència i s’activa de cop el metabolisme: s’allibera insulina, que fa que els hidrats entrin als teixits i que siguin emprats com a font d’energia per les cèl·lules; i en el procés de cremar-los, han de gastar els escassos estalvis de vitamines i de sals minerals que encara retenien (potassi, magnesi i fòsfor), acumulant en l'intercanvi sodi, i també líquid que aquest reté. Així, una ingesta d’hidrats de carboni que arribi de sobte al cos i passi al corrent sanguini farà alliberar molta insulina de cop (pujarà el sucre en sang, hiperglucèmia), amb risc de patir una posterior i aparentment paradoxal hipoglucèmia – que fins i tot pot arribar al coma–, perquè, en mancar-li reserves, el cos perd temporalment la seva capacitat d’autoregulació.

Quan la persona ha perdut molt de pes i el ritme metabòlic està a mínims, els aliments poden suposar una sobrecàrrega sobtada per a un organisme debilitat i acostumat a tan poca cosa.

De manera que quan les proteïnes o els hidrats arriben bruscament en quantitats abans normals al tub digestiu, es pot produir un desequilibri electrolític que desgavelli el ja precari balanç corporal. Aquesta redistribució de líquid i sals minerals en un organisme ja debilitat pot tenir conseqüències greus sobre molts òrgans, especialment sobre el funcionament cardíac (que necessita especialment el potassi), amb risc d’arrítmies, aturada i, fins i tot, de mort.

Així va passar quan els soldats aliats van entrar als camps de concentració al final de la Segona Guerra Mundial i, en veure horroritzats les condicions dels presoners, els van donar les seves racions d’aliments, sovint galetes riques en hidrats; i alguns dels presoners van morir pel xoc, després d’haver fet un darrer àpat en llibertat.

Repercussions cardiològiques dels trastorns alimentaris

Ir al artículo

Les manifestacions clíniques de la síndrome de realimentació són similars a altres estats de xoc: desorientació, nàusees, tensió arterial baixa i taquicàrdia, amb retenció de líquids (edema). I pot acabar en arrítmia cardíaca o fallada renal.

Per això, és molt important que les persones amb un trastorn alimentari que estan en condicions d’infrapès o desnutrició perllongada, siguin tractades en un entorn adient i per un equip d’especialistes que inclogui un nutricionista. Cal programar una realimentació progressiva, dissenyada individualment, per incrementar lentament el contingut de calories i deixar temps al cos per readaptar-se. En els casos de desnutrició avançada, cal reposar les sals minerals i les vitamines (micronutrients) abans d’introduir els sucres. I sempre s’ha de valorar amb analítiques l’estat intern de l’organisme, tant abans com durant el procés de realimentació.