La relació entre la discapacitat visual i el suïcidi

Els estudis que analitzen la intersecció entre la conducta suïcida i la discapacitat visual encara són escassos a Espanya, però en l'àmbit internacional sí que hi ha nombroses investigacions. Abans de revisar algunes dades procedents d'aquests treballs, convé tenir en compte dues premisses que serveixen com a marc contextual en aquest primer quart del segle XXI:

1. En el preàmbul de la constitució de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) es defineix el concepte de salut com «l'estat de benestar físic, mental i social complet i no només l'absència d'afeccions o malalties».
2. D'acord amb aquesta definició, es promou també un enfocament social de la discapacitat —o model biopsicosocial—, impulsat pels moviments emancipatoris sorgits a finals del segle passat i per les respostes polítiques que se'n deriven. Un punt d'inflexió en aquest procés va ser la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat del 2006, que va donar lloc a un instrument jurídic internacional ratificat per nombrosos països. En aquest nou paradigma, conceptes com l'accessibilitat universal, la inclusió i la diversitat funcional són fonamentals per comprendre la discapacitat.

Sota aquest nou enfocament i context, el suïcidi i la discapacitat s'entenen com a problemes de salut pública. La perspectiva és social i les estratègies es proposen des l'àmbit comunitari. Atenent aquestes dues premisses, els plans i programes que dissenyen i implementen els països, en general, i el nostre, en particular, s'elaboren al voltant de mesures selectives i estructurals. Aquestes mesures estan basades en factors de risc i de protecció, i com a primer objectiu hi ha el de detectar els grups socials o col·lectius amb més risc d'ideació i conducta suïcida. Entre aquests grups, hi ha el col·lectiu de les persones amb discapacitat visual.

El risc de suïcidi de les persones amb discapacitat visual

El suïcidi continua sent un tema tabú per a la nostra societat moderna. Aquesta és una de les raons per les quals no es duen a terme i no s'obtenen dades estadístiques de grups i subgrups socials, tot i que les dades generals indiquen que el nombre de morts per suïcidi supera amb amplitud el d'altres causes de mortalitat, com els accidents i els homicidis, per exemple. Si pensem que cada dia a Espanya se suïciden una mitjana d'onze persones, és evident que tenim «un elefant a l'habitació». I si relacionem la conducta suïcida amb la condició de discapacitat, trobem un altre tabú social. Ja podem parlar de «dos elefants a l'habitació».

Per il·lustrar estadísticament la correlació entre la discapacitat visual i el suïcidi, ens basarem amb l'estudi sistemàtic publicat per Kim et al. (2024), en què es revisen 31 estudis internacionals i s'analitzen 5,6 milions de casos. Les conclusions generals són les següents:

• Comportament suïcida: les persones amb discapacitat visual presenten una probabilitat 2,5 vegades més gran de conducta suïcida.
• Ideació suïcida: les persones amb discapacitat visual tenen pensaments suïcides recurrents dues vegades més que la població general.

L'estudi senyala també alguns subgrups especialment de risc dins de les persones amb discapacitat visual:

• Adolescents. És el grup més vulnerable. La pèrdua visual en una etapa crítica del desenvolupament evolutiu, social i educatiu exacerba sentiments d'aïllament, de desesperança i de por a l'afrontament de situacions futures.
• Adults en etapa activa. Les responsabilitats familiars i socioeconòmiques adquirides són el principal motiu de problemes de salut mental en aquest subgrup, encara que poden donar-se alhora com a factor de risc i com a factor de protecció, en una direcció o en una altra.
• Adults més grans. En aquest grup, la ideació suïcida s'associa a la comorbiditat amb altres malalties i també a la pèrdua d'autonomia i independència personal.
• Persones amb pèrdua visual severa i sobtada. Presenten més estrès per l'afrontament de la pèrdua i per l'esforç adaptatiu, aspectes que no es donen en persones amb ceguesa congènita o infantil.

Tant les dades quantitatives com les qualitatives ens ajuden a explicar per què el col·lectiu de la discapacitat visual presenta vulnerabilitat tant a la ideació com a la conducta suïcida. Són els segons, els aspectes qualitatius, els que ens aproximen als factors de risc en aquesta correlació.

Prevenir el suïcidi: comencem a parlar

Llegeix més

Webinar

Factors de risc de la conducta suïcida

El dèficit visual no constitueix en si mateix un factor de risc, sinó que apareix juntament amb una sèrie d'elements mediadors que sorgeixen durant la interacció de la persona amb els entorns socials i amb els àmbits vitals. A la discapacitat, a la conceptualització de la mateixa i a les repercussions que pugui tenir en cada individu i situació, les possibilitats d'accessibilitat i inclusió actuen sempre com a moduladors. Alguns factors de risc són:

• Salut mental. La probabilitat de patir un trastorn depressiu o d'ansietat és tres vegades més gran per a les persones amb discapacitat visual. L'afrontament de la pèrdua visual comporta un temps de dol i un estrès intens per l'esforç adaptatiu. Es requereix una adaptació a les noves circumstàncies vitals, i quan no s'aconsegueix l'ajustament desitjat, l'estrès es pot cronificar i derivar en simptomatologia d'ansietat i depressiva (en termes de psicologia clínica, un trastorn adaptatiu de la conducta).
• Inhibició i aïllament social. Els problemes en el desplaçament i les dificultats de l'accessibilitat poden generar o accentuar l'aïllament i el sentiment de soledat, un dels factors personals més vinculats a la conducta suïcida.
• Estatus socioeconòmic. Les dificultats laborals i econòmiques són més grans que en la població general i poden generar estrès socioeconòmic. Alguns estudis avaluen i constaten una bretxa important en l'accés acadèmic i laboral de les persones amb discapacitat visual respecte a la població general i indiquen que aquesta diferència estaria en l'origen dels problemes per tirar endavant el projecte vital de cada persona, així com d'una precarietat econòmica més gran (Trott et al., 2022).

Les persones amb discapacitat visual presenten una probabilitat 2,5 vegades més gran de conducta suïcida i tenen pensaments suïcides recurrents dues vegades més que la població general.

• Trets de personalitat. Alguns trets personals més estàtics i altres de més variables com l'autoestima, la percepció d'autoeficàcia i les habilitats socials i comunicatives estan en estreta relació amb la ideació suïcida i poden ser un predictor per a la conducta suïcida.
• La sensació de càrrega per als altres o de dependència se senyala com una causa en molts casos. L'absència d'accessibilitat educativa, laboral o en entorns d'oci i, en general, de participació social modula l'autonomia i la capacitat de cada persona. Encara que la persona mantingui bona disposició, voluntat, iniciativa i, en general, aptituds idònies, si no hi ha un entorn accessible i inclusiu que possibiliti l'adaptació, els factors de risc augmentaran.
• L'estigma social. És aquell constructe psicosocial pel qual els individus duna població general mantenen pensaments, creences i actituds negatives cap a col·lectius determinats, per exemple, cap a les persones amb baixa visió o ceguesa. Cal recordar que les barreres de caràcter humà sovint són més devastadores que les materials. I tenim a més a més, en aquest cas, l'autoestigma, que és la negativització interioritzada de les persones que pateixen l'estigma.

És a dir, la pèrdua de visió provoca sempre més o menys impacte emocional, interrelacionat per alguns aspectes personals, com els trets de personalitat o el suport sociofamiliar, i altres aspectes externs, com l'entorn sociodemogràfic i les polítiques inclusives de cada territori. L'ajust o el desajust de la persona que adquireix un dèficit visual important determinarà que es presentin factors de risc que poden predir també la ideació i la conducta suïcida, tenint en compte sempre el context en què la persona desenvolupa la seva vida diària.

El trauma i la desesperança, dos factors clau en la conducta suïcida

Ir al artículo

Factors de protecció de la conducta suïcida

L'abordatge de la salut mental en persones amb discapacitat visual requereix una mirada que vagi més enllà del dèficit sensorial i que se centri en els recursos interns de resiliència i en els recursos externs que promouen un ajustament adaptatiu, que seran escuts de protecció de la conducta suïcida. Detallem a continuació els principals factors protectors :

• El suport social i la xarxa de pertinença. No es tracta només de tenir i sentir persones a prop i de tenir el seu suport funcional i emocional, sinó també de la qualitat d'aquests vincles, que han d'evitar la sobreprotecció i fomentar l'autonomia. Cal mencionar, més enllà de l'entorn propi sociofamiliar, el suport mutu entre parells. Compartir les experiències pròpies amb altres persones amb discapacitat visual permet la validació d'emocions, fa possible la creació de recursos més adaptatius i redueix sentiments d'alienació.
• Autonomia personal i vida independent. L'autopercepció de capacitat, eficàcia i competència és un antídot contra la desesperança. L'aprenentatge i l'ús de les destreses i els instruments per a l'orientació i el desplaçament, així com la utilització d'instruments tècnics per a l'accés a la informació, el lleure, la cultura, etc. han de ser contemplats com a recursos importants per tirar endavant el projecte vital de les persones amb grans dèficits visuals. Quan una persona sent que es pot desplaçar, treballar o gestionar la seva llar de forma independent, la seva autoestima s'enforteix, i l'autonomia funcional està directament relacionada amb una taxa de simptomatologia depressiva més baixa
• Habilitats psicològiques. Recursos interns com els trets psicològics adaptatius (la flexibilitat cognitiva i la resiliència) ens faran més fàcil l'assumpció i l'acceptació de les conseqüències d'una pèrdua visual. La capacitat d'adaptar plans, interessos i objectius a les noves circumstàncies ens evitarà frustracions més endavant.

Els problemes en el desplaçament i les dificultats de l'accessibilitat poden generar o accentuar l'aïllament i el sentiment de soledat, un dels factors personals més vinculats a la conducta suïcida.

• Accés a serveis de salut mental especialitzats. Cal eliminar barreres arquitectòniques, digitals i humanes que encara persisteixen. Si pensem en l'accessibilitat en serveis de salut, cal que els professionals de la salut mental entenguin les barreres habituals per a aquesta discapacitat i coneguin els recursos existents adequats. La intervenció precoç és crucial a l'hora de detectar signes de depressió que es puguin presentar a les avaluacions oftalmològiques. També permet intervenir abans que el quadre psicològic es compliqui i aparegui la ideació. Per això sempre serà interessant la relació entre professionals de l'oftalmologia i professionals de la salut mental i, així mateix, amb les associacions que puguin proveir de recursos psicosocials.
• I com a últim factor de protecció, implementar els ajustaments raonables d'accessibilitat a cadascun dels entorns socials, i desplegar les polítiques inclusives necessàries en tots els àmbits vitals de la persona: l'acadèmic, el laboral, el cultural, d'oci, esport, etc., per promoure la participació social i el desenvolupament de projectes vitals de les persones amb discapacitat visual.

En definitiva, com podem observar, els factors de protecció s'alineen amb el concepte de salut de l'OMS i amb el model actual de la discapacitat, com esmentàvem a l'inici d'aquest article. Una visió comunitària des de la salut pública hauria de tenir sempre en compte l'eix de la persona i l'eix del seu entorn social. Els teòrics de l'Empowerment , els psicòlegs comunitaris Rapaport i Zimmerman, ja explicaven que l'empoderament sempre correlaciona positivament entre els diferents nivells: individual, familiar, comunitari i institucional.

Recomanacions de prevenció

Basant-nos en la revisió de Kim et al. (2024) i en les guies clíniques que solen acompanyar aquests estudis, les recomanacions es divideixen en accions concretes en els entorns clínics i socials. L'objectiu és centrar-nos en la persona en comptes de centrar-nos en l'ull o en la funció visual. Algunes d'aquestes recomanacions són:

• Integració del cribratge de salut mental a consultes oftalmològiques. Atès que oftalmologia és sovint l'única especialitat que visita la persona, es recomana implementar eines breus com el PHQ-9 per al seu possible ús en revisions mèdiques, normalitzar la conversa en consulta i preguntar com afecta a la vida diària la pèrdua visual, reduint alhora l'estigma en salut mental.
• Identificació de moments crítics de risc. Els professionals han d'estar atents especialment en dos moments: el del diagnòstic, sobretot en malalties de progressió ràpida i de pronòstic greu; i durant les transicions de funcionalitat en tasques bàsiques de la vida diària, com ara deixar de conduir o no poder llegir de manera independent.
• Foment de la rehabilitació bàsica primerenca. Els estudis sobre rehabilitació bàsica suggereixen que els aprenentatges i l'ús d'eines adaptatives com el bastó per al desplaçament o eines òptiques i tecnològiques ajuden a mantenir la connexió social, convertint-se així en recursos adaptatius i, alhora, en protectors en salut mental.
• Restauració de l'autonomia. Quan millorem la capacitat en el desplaçament i l'accés a l'oci, la cultura, els entorns esportius, acadèmics o laborals, reduïm la sensació de càrrega o dependència, un dels principals predictors de la ideació suïcida.
• Derivació a xarxes de suport i grups de parells. És bàsic no treballar aïllats: els professionals d'oftalmologia haurien d'estar connectats amb altres serveis sanitaris, amb psicologia, treball social, amb associacions... i poder oferir recursos humans i materials especialitzats en discapacitat visual.
• Educació per a la família i els cuidadors. Instruir els familiars sobre els senyals d'advertiment i alarma de suïcidi.
• Ajudar a evitar l'aïllament social, així com la inactivitat. Aquests són riscos probables en persones amb grans dèficits visuals i, per tant, esdevenen factors de risc per al comportament suïcida.

Claus per a la prevenció de la conducta suïcida

Llegeix més

Com a conclusió, cal tornar a resaltar que la correlació entre discapacitat visual i suïcidi, els seus factors de risc i de protecció, constitueixen un problema de salut pública complex. Tant els riscos com els aspectes de protecció s'han d'identificar en la interacció entre els diferents nivells socials, des de la persona fins a les polítiques institucionals, passant per la família, els grups socials i l'entorn comunitari. I sempre contemplant els aspectes fisiològics, funcionals i psicològics de la persona, així com els ajustaments d'accessibilitat als seus entorns i la inclusió social en els diferents àmbits.

La pèrdua de visió provoca sempre un major o menor impacte emocional, intervingut per alguns aspectes personals, com els trets de personalitat o el suport sociofamiliar, i altres aspectes externs, com l'entorn sociodemogràfic i les polítiques inclusives de cada territori.

L'estigma cap a les persones i col·lectius diferents, que se separen de la norma social, continua entre nosaltres. És evident que els drets de les persones amb discapacitat han avançat en les darreres dècades. Tot i que ja queden lluny algunes polítiques eugenèsiques de fa gairebé un segle, o les realitats de grups socials segregats en qualsevol moment de la nostra història, aconseguir entorns socials per a tothom continua sent un projecte de salut pública.

Podem veure-hi i podem no veure-hi, com podem sentir i podem no sentir, podem caminar i podem no caminar. Algunes de les últimes dades ens diuen que el 50% de les persones tindran una discapacitat al llarg de la seva vida, per la qual cosa faríem bé de normalitzar aquesta condició.
Una visió comunitària de les realitats socials implica la creació de polítiques inclusives i la seva implementació en tots els àmbits. Però també implica canvis en la mirada de les persones i de l'imaginari social. Tots i cadascun de nosaltres, en els nostres rols diaris, familiars, veïnals, laborals, etc., som agents d'inclusió. Tots podem col·laborar des de la nostra posició per fer cada dia una societat més amable i inclusiva, que aculli totes les seves capacitats, aportacions i necessitats.